Alerta 2 - 2001 (29-05-2001) per Lester R. Brown

El 18 d'abril, els científics del laboratori de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica de Boulder, Colorado, van informar que una gran tempesta de pols havia arribat als Estats Units procedent del nord de la Xina i que havia "cobert amb una capa de pols extensions de terreny que van des de Canadà fins a Arizona". Segons els científics, al llarg dels contraforts de les Rocalloses, les muntanyes estaven tapades per la pols procedent de la Xina. (Si voleu veure una fotografia per satèl·lit de la tempesta de pols, visiteu www.vgt.vito.be. aneu fins al final de la pàgina i feu clic sobre la imatge de la tempesta per ampliar-la.)

Aquesta tempesta de pols, però, no és cap sorpresa. El 10 de març del 2001, el Diari del Poble va publicar la notícia que la primera tempesta de pols de la temporada -una de les més primerenques de què es té coneixement- havia arribat a Pequín. Aquestes tempestes de pols, juntament amb les de l'any passat, són de les pitjors que es recorda, la qual cosa apunta un deteriorament generalitzat de les deveses i les terres de cultiu de l'immens nord-oest del país.
Aquestes columnes de pols gegants solen recórrer centenars de quilòmetres, arriben a les ciutats populoses del nord-est de la Xina, com ara Pequín, tapen el sol, redueixen la visibilitat, alenteixen el trànsit i tanquen els aeroports. Les notícies de gent de les ciutats de l'est que està tapant les finestres amb massilla i draps vells perquè no entri la pols recorden el Dust Bowl dels anys 1930 dels Estats Units.

Tempesta de sorra del nord-oest de la Xina, Mongòlia, Corea del Nord i del Sud. 7 d'abril de 2001. © CNES 2001.

Els vents de direcció est solen portar terra del nord-oest de la Xina fins a Corea del Nord, Corea del Sud i Japó, països que periòdicament es queixen dels núvols de pols que filtren la llum del sol i ho cobreixen tot de pols. Arran de les demandes dels seus electors, un grup de 15 legisladors de Japó i 8 de Corea del Sud està organitzant un comitè trinacional amb legisladors xinesos per idear una estratègia per combatre la pols.

Per regla general, les notícies atribueixen les tempestes de pols a la sequera dels últims tres anys, però l'únic que està fent la sequera és posar de manifest una situació que cada cop es deteriora més ràpidament. La pressió humana sobre la terra, al nord-oest de la Xina, és excessiva. Hi ha un excés de gent, de bestiar i d'ovelles, i d'arades. Alimentar 1.300 milions de persones, una població que multiplica gairebé per cinc la dels Estats Units, no és pas senzill.

A part de les pressions locals sobre els recursos, la decisió que Pequín va prendre el 1994 de requerir que totes les terres de cultiu utilitzades per a la construcció es compensessin amb terres regenerades a d'altres indrets, ha contribuït al desastre ecològic que ara es manifesta. En un article publicat a Land Use Policy, els geògrafs xinesos Hong Yang i Xiubein Li expliquen els efectes ambientals d'aquesta política de compensació. El ràpid creixement de les províncies de la costa, com ara Guandong, Shandong, Xheijiang i Jiangsu, que estan perdent terres de cultiu enfront de l'expansió urbana i la construcció industrial, fa que aquestes províncies estiguin pagant a d'altres perquè llaurin noves terres i compensin les seves pèrdues. En un primer moment això va produir uns beneficis caiguts del cel per a les províncies del nord-oest, com ara Mongòlia Interior (que es va posar al capdavant amb una expansió de les terres de cultiu del 22 %), Gansu, Qinghai, Ningxia i Xinjiang.

Com que les províncies del nord-oest, que ja patien un excés d'arada i sobrepastura, van augmentar el conreu de terres de molt baix rendiment, l'erosió eòlica es va intensificar. Així doncs, l'acceleració de l'erosió eòlica del sòl i el consegüent abandonament de la terra estan forçant la població a emigrar cap a l'est, en un fenomen molt semblant a l'emigració que va tenir lloc als Estats Units, des de les Grans Planes del sud cap a l'oest, a Califòrnia, durant els anys del Dust Bowl.

Mentre les arades artiguen les terres, l'augment dels caps de bestiar està pelant les terres de vegetació. Arran de les reformes econòmiques de 1978 i l'eliminació dels controls sobre les dimensions dels ramats que els col·lectius podien mantenir, els caps de bestiar van créixer ràpidament. Actualment, la Xina té 127 milions de caps de bestiar en comparació amb els 98 milions dels Estats Units. El seu ramat de 279 milions d'ovelles i cabres és incomparable amb els 9 milions dels Estats Units.

A la comarca de Gonge a la província oriental de Quinghai, es calcula que el nombre d'ovelles que les pastures locals poden mantenir és de 3,7 milions, però a final de 1998, el nombre d'ovelles havia assolit els 5,5 milions, molt per sobre de la capacitat de la terra. El resultat és el ràpid deteriorament de les pastures, la desertització i la formació de dunes de sorra.

Al New York Times, el cap de l'Agència de Pequín, Erik Eckholm, va explicar que "l'augment de les dunes és part d'un nou desert que s'està formant a l'extrem oriental de Quinghai i l'altiplà del Tibet, una àrea llegendària de la que es deia que l'herba tocava les panxes dels cavalls i on durant segles hi va viure l'ètnia dels pastors tibetans". Segons les estimacions oficials, cada any 900 milles quadrades (2.330 quilòmetres quadrats) de terra es converteixen en desert. Una àrea diverses vegades més gran està patint un descens de productivitat per culpa de la degradació causada per la sobreexplotació.

A part del perjudici directe de l'excés d'arada i la sobrepastura, la meitat nord de la Xina s'està assecant literalment a mesura que es redueix la pluviositat i els aqüífers s'esgoten per culpa del sobrebombament. Les capes freàtiques s'està reduint gairebé a tot arreu, la qual cosa va alterant la hidrologia de la regió. Com que les capes freàtiques es redueixen, les deus s'assequen, els torrents deixen de brollar, els llacs desapareixen i els rius s'assequen. Els satèl·lits dels Estats Units, que han supervisat l'ús de la terra a la Xina durant 30 anys, demostren que al nord han desaparegut literalment milers de llacs.

Segons Wang Hongchang, membre de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials, la desforestació del sud i l'est de la Xina està reduint la humitat transportada terra endins des del mar de la Xina meridional, el mar de la Xina Oriental i la mar Groga. A les zones forestals, l'aigua es conserva i s'evapora per anar més terra endins. Quan s'elimina la coberta forestal, la pluviositat inicial a partir de l'aire humit en direcció a l'interior s'escapa i torna cap al mar. Com que aquest reciclatge de la pluviositat terra endins es veu debilitat per la desforestació, la pluviositat a l'interior s'està reduint.

Capgirar aquesta degradació comporta estabilitzar la població i plantar arbres a tot arreu on es pugui per ajudar a reciclar la pluviositat interior. Significa tornar a fer de les terres de cultiu altament erosionables prats o boscos, reduir els caps de bestiar i plantar tallavents d'arbres a les terres de cultiu assolades pel vent, tal i com van fer els agricultors dels Estats Units per acabar amb les tempestes de pols dels anys 1930.

A més, ara es presenta una altra opció interessant: l'ús de turbines eòliques com a paravents per reduir la velocitat del vent i l'erosió del sòl. Com que ara el cost de l'electricitat eòlica pot competir amb la generada a partir dels combustibles fòssils, la construcció de fileres de turbines eòliques en àrees estratègiques per reduir la velocitat del vent aconseguiria minvar moltíssim l'erosió del sòl. Això també donaria una oportunitat per anar abandonant l'ús de la fusta com a combustible, alleujant d'aquesta manera la pressió sobre els boscos.

Els aspectes econòmics són extraordinàriament atractius. A les Grans Planes dels Estats Units, on les condicions són semblants a les del nord-oest de la Xina, una turbina eòlica moderna que ocupa la desena part d'una hectàrea pot produir electricitat per un valor de 100.000 dòlars l'any. Aquesta font de regeneració econòmica rural s'adapta perfectament al pla de la Xina per desenvolupar el nord-oest pobre.

Capgirar la desertització requerirà un gran esforç, però si aquest procés d'erosió eòlica es continua expandint, no tan sols perjudicarà l'economia, sinó que també desencadenarà una gran emigració cap a l'est. Les opcions són clares: reduir els caps de bestiar fins a un nivell sostenible o enfrontar-se a grans pèrdues de bestiar a mesura que les pastures es vagin convertint en desert; tornar a fer que les terres de cultiu altament erosionables siguin prats o perdre tota la capacitat productiva de la terra a mesura que es vaig convertint en desert; construir paravents amb una combinació d'arbres i, sempre que sigui viable, turbines eòliques, per reduir la velocitat del vent o enfrontar-se a més pèrdues de sòl i tempestes de pols.

Si la Xina no pot aturar ràpidament les tendències d'aquest deteriorament, la intensificació d'aquest procés podria adquirir una força irreversible. En joc no tan sols hi ha el sòl de la Xina, sinó també el seu futur.

- Totes les dades i gràfics
- Cronologia de la tempesta de sorra a la Xina d'abril del 2001.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.