Present i futur

"Amo lo que tengo de indio" és un grafit dels carrers de Quito que expressa quelcom més que una opinió personal. És un signe de la presa de consciència que ha tingut lloc entre els pobles indígenes en els darrers vint anys. Des de llavors, una multiplicitat d'organitzacions de base ètnica s'han estès pel subcontinent amb una vitalitat sorprenent: cooperatives agrícoles, associacions de dones, partits polítics, confederacions, diverses ONG. Des de Río Bravo fins a Tierra del Fuego, els descendents dels primers habitants de la regió s'han organitzat, primerament en lluites de resistència, per denunciar les violacions als drets humans i, a partir de la celebració del Cinquè Centenari del Descobriment d'Amèrica, amb mobilitzacions de caràcter ofensiu, en les quals ja afirmen els seus drets.

La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) reclama el dret a la terra, a l'educació bilingüe, a la medicina indígena, a tenir les seves pròpies autoritats indígenes, a exercir la pròpia justícia, a disposar de governs autònoms i que es tinguin en compte les seves especificitats culturals. Això no obstant, mai no han estat etnonacionalistes, en el sentit de voler construir una nació a part, sinó ben al contrari: demanen la integració de ple dret dintre d'una nació nova per a tothom. Volen ser ciutadans en igualtat amb els altres, alhora que exigeixen que es reconegui la seva diferència.

Una de les activitats més importants d'aquesta revifalla és la preservació de la llengua (vista com la part principal de la identitat) a través de l'educació bilingüe i intercultural. Una altra activitat és la preservació dels últims territoris indígenes i els seus recursos naturals. El tercer marc d'acció és el de la representació i participació política: definició de l'Estat, descentralització territorial, reforma del sistema de justícia. En definitiva, es vol un estat plural, heterogeni, que sigui el resultat d'un diàleg entre les diferents cultures i civilitzacions que el componen.

Aquesta força del moviment indígena respon a canvis estructurals de les societats llatinoamericanes. En els últims anys, les noves tecnologies de la informació i la comunicació han fet créixer l'amenaça de l'homogeneïtzació cultural a la regió, hi ha hagut un increment de l'explotació dels recursos naturals per part d'empreses multinacionals i les polítiques de privatització han sacsejat econòmicament les capes més desfavorides, entre les quals hi ha els indígenes.

Al Perú, el 27 % d'una població total de vint-i-cinc milions de persones és indígena. La majoria d'aquesta població indígena (un 76 %) viu en les zones rurals, sempre en pitjors condicions que la població no indígena, ja sigui al camp o a la ciutat. A l'Equador, on els indígenes representen el 29,5 % d'una població d'uns dotze milions de persones, els indígenes són els més pobres d'entre els pobres. A Bolívia, un dels països més pobres de l'Amèrica Llatina, el 51,3 % d'un total d'uns vuit milions de persones és indígena. El 62,3 % d'aquesta població indígena viu per sota el llindar de la pobresa, en comparació amb el 48,1 % de la població no indígena. Com en els altres països esmentats, hi ha una colla de característiques comunes: elevades taxes d'analfabetisme, malnutrició, manca d'accés a aigua corrent, precarietat en els serveis de salut, alta mortalitat infantil i participació social i política molt limitada.

Un dels temes de què parlàvem més amunt, la lluita pels territoris, està estretament relacionat amb la biodiversitat (concepte que expressa la importància natural d'una zona en funció del nombre d'espècies diferenciades que hi viu). La chacra i l'agricultura tradicional és una prova de promoció de la biodiversitat en un espai transformat per l'ésser humà. Però la continuïtat de la chacra i, en part, de les espècies que s'hi cultiven, no només depèn de la bona voluntat dels pobles indígenes.

Avui dia hi ha, com a mínim, dos grans escenaris que influeixen en la viabilitat futura de l'agricultura tradicional andina i d'un tipus de vida únic. Per una part, davant l'expansió del mercat mundial d'aliments potenciada pels estats més industrialitzats, les agricultures tradicionals poden tendir a replegar-se. Per l'altra, però, factors interns, com ara les deficiències en el desenvolupament econòmic dels països de la regió andina i el mateix substrat cultural dels seus pobles, poden afavorir l'expansió de l'agricultura tradicional.

La crisi econòmica de la dècada de 1980 a l'Amèrica Llatina i l'aplicació de les polítiques de privatització del sector públic, varen produir un contingent gran d'aturats a la ciutat, això va facilitar que l'agricultura es mantingués, al camp, com una opció viable de sostenibilitat econòmica. La gent va migrar i continua migrant als espais naturals no colonitzats a treballar la chacra, d'aquí que, per al futur, es pot entreveure que l'agricultura tradicional no despareixerà ¾ja sigui per la debilitat de la indústria o per una opció de vida diferent de l'occidental i que és culturalment arrelada.

Avui dia, al Perú, dues terceres parts del sector agrícola està format per l'agricultura tradicional, que utilitza la major part de la seva producció per satisfer les necessitats bàsiques de la família i la comunitat. S'ha comprovat que, quant al volum d'aliments, el cultiu de la chacra és més productiu que l'agricultura industrial i, a més, es fa amb un mínim de dependència d'insums externs.

El conreu de la chacra és un bon exemple de la interdependència entre diversitat cultural i diversitat biològica. Es podria dir que hi ha cultures més respectuoses amb el medi ambient que d'altres; i aquestes cultures "ecològiques", com ara l'andina, permeten conservar i promoure la diversitat de la vida al camp. En aquest sentit, en el món d'avui, productivista i depredador, esdevenen veritables "perles culturals". (Un exemple prou clar d'això és la dificultat que troben alguns bancs genètics internacionals per tal de conservar varietats de plantes que sembla que creixen amb facilitat a la chacra. D'aquí que sovint es parli de la chacra com d'un valuós "banc genètic vivent".) Així, la diversitat de cultius que promouen aquestes cultures, els mètodes de rotació, d'incorporació d'animals i d'insums naturals, no només són respectuosos amb el medi, sinó que també poden permetre fer front a conjuntures i crisis futures de desenvolupament en el nostre planeta.

Dins la cosmovisió andina, la chacra és l'expressió de la conversa ritual entre éssers humans, deïtats i naturalesa. L'agricultura no és tant un mitjà com un tipus de vida. Aquesta tendència pot incrementar-se en un futur, sempre i quan no hi hagi un procés d'aculturació. Els processos de globalització econòmics, polítics i socials, però també mediàtics i culturals, poden influir negativament en la cosmovisió indígena. Encara que enfront de les visions més catastrofistes s'ha de recordar, també, que, després de la invasió europea, varen morir nou de cada deu persones indígenes de la regió; no obstant això, la cultura andina, els pobles quítxua i aimara, s'ha anat recuperant en algunes àrees. Mentre es mantinguin els valors més profunds de la comunitat andina, s'expandirà aquest tipus d'agricultura i la cultura que el promou.