Referències històriques

La regió andina ha estat escenari de diversos imperis. El de Tihuanaco, dels aimares, va dominar la sierra central des de finals del segle XII fins al XV. Estava estructurat en set regnes que s'estenien des del sud de Cuzco fins a les serres septentrionals de l'actual Bolívia, i dominava sobretot la regió a l'extrem sud del llac Titicaca. Els inques varen envair el territori aimara el 1430 i el van incorporar al seu imperi en expansió, el qual va durar, però, fins a l'arribada de Pizarro el 1531.

L'origen de les nacions llatinoamericanes modernes es remunta a la conquesta espanyola del segle XVI, que va ser, en essència, una empresa militar i religiosa. Com deia Mariátegui, "la realizaron en comandita soldados y misioneros", i és des d'aquesta perspectiva que se'n parla com de l'"última croada". [nota 1] Durant el procés d'invasió europea, les poblacions indígenes es convertiren al catolicisme per força, i els espanyols varen imposar les seves normes i els seus valors per assegurar els interessos econòmics i polítics de què gaudien. Aquest esforç homogeneïtzador, però, no va aconseguir eliminar les tradicions de la regió andina i avui es viu en una situació de sincretisme cultural.

A principi del segle XX, Perú i Bolívia (1920 y 1938, respectivament) varen reconèixer jurídicament l'existència de les comunitats indígenes, declarant les seves terres inalienables. Es va haver d'esperar fins a les revolucions agràries de 1953 a Bolívia i el 1969 al Perú, però, per recuperar una gran part de les terres perdudes. Des del 1980, l'aparició de diversos moviments guerrillers va trasbalsar la vida andina més tradicional. Al Perú, en especial el maoista Sendero Luminoso, amb uns esquemes ideològics i organitzatius occidentals i una actuació sectària molt violenta, va desestructurar i, sovint, anihilar diverses comunitats andines apartades, la qual cosa desencadenà, al seu torn, una brutal resposta de l'exèrcit. A la dècada de 1990 s'inaugura una onada de reformes constitucionals a l'Amèrica Llatina per intentar adaptar la legislació a la seva realitat multiètnica. D'acord amb la Constitució peruana de 1993, i la boliviana de 1994, el quítxua i l'aimara són reconeguts com a llengües oficials de la república.