Una societat tranquil·la

Molt possiblement és aquest últim aspecte el que explica més bé l'èxit pedagògic dels akkes. Tots els estudiosos coincideixen a descriure els akkes com una de les societats del món amb un nivell de conflicte social més baix.

Els akkes no disposen de cap sistema punitiu regulat. El concepte de delicte s'apropa més al de l'extravagància que no pas a res més. En una societat que sobreviu exclusivament gràcies a la reciprocitat, l'homicidi no té cap sentit. La generositat ni tan sols és un valor moral, és una obligació assumida: els productes de la selva es reparteixen a parts iguals entre tots els membres del campament. I aquí és on pot aparèixer l'extravagància. Un akka que, per exemple, no accedís a compartir, seria vist més aviat com un dement que no pas com un delinqüent. Si un individu s'aparta de les convencions socials, els akkes recorren a un únic mecanisme corrector: la sàtira. Sovint s'ha ressaltat la gran capacitat imitadora i parodiadora dels akkes. La burla pot ser un càstig molt cruel, suficient perquè l'infractor rectifiqui.
En l'àmbit estrictament familiar, els nivells de violència també hi són mínims. Un antropòleg que va viure catorze anys entre els akkes no hi va poder constatar ni un sol cas de maltractaments a les dones. Ni un. Les agressions de dones als seus homes existeixen amb alguna freqüència, però són molt ocasionals. De vegades, la gelosia de les dones s'expressa amb cops, o fins i tot amb talls a la cara dels marits infidels. Però això és tot.

Un estudi va revelar a quines activitats dedicaven el seu temps els homes akkes durant un dia qualsevol: elaborant petites manufactures (un 6,7 %), parlant amb d'altres (un 21,7 %), atenent els infants (un 23,3 %), cantant i ballant (un 15 %), menjant (un 10 %), dormint (un 20 %) i mandrejant (un 3,3 %). Certament, entre els akkes no hi ha cap mecanisme que reprimeixi l'agressivitat entre éssers humans, però tampoc no pot trobar-s'hi cap element que la inciti. I això s'estén a tots els nivells de la vida quotidiana. Els nens sempre seran nens, i que un bon dia tres criatures martiritzin un iaio no resulta significatiu. Els akkes han construït una societat on la violència, senzillament, no hi té cabuda. No es tracta d'una norma transmesa per cap entitat divina, ni de codis memoritzats de generació en generació, ni de cap institució aïllada que garanteixi la pau social.

Sovint tenim tendència a pensar que la crisi del nostre model familiar és l'origen de moltes disfuncions. Des d'aquest punt de vista, la família akka està perpètuament en crisi: entre els akkes la taxa de divorcis arriba al 25 % de les parelles, a la qual cosa hi hauríem d'afegir una altíssima mortalitat. Però que el nucli familiar es sacsegi no altera els principis fonamentals d'una societat. Quan un grup humà refusa estructuralment la violència, quan les relacions entre els individus es basen en un igualitarisme extrem, cap crisi no pot alterar els enunciats bàsics d'aquesta societat. I si hi ha una societat on tots i cadascun dels seus individus són més a prop de la igualtat absoluta, aquesta és la dels akkes.

Pares molt propers

Abans s'han mencionat els canvis que el colonialisme va introduir al centre d'Àfrica. Els akkes no van dedicar-se mai a recollir cautxú, però la seva presència els feia molt útils com a proveïdors de queviures per als "treballadors forçats" que s'endinsaven a la selva. Per aquesta època, els akkes van adoptar les xarxes com a tècnica de cacera. Una modalitat que els permetia obtenir peces més petites, però més nombroses. Això va implicar que el prestigi dels caçadors d'elefants es difuminés. Fins aquell moment la cacera de megafauna era una qüestió exclusiva dels homes, la qual cosa implicava una sèrie de valors associats a la masculinitat. En canvi, les xarxes necessitaven més braços i exigien menys riscos, i les dones van incorporar-se plenament a la cacera.

Si en general els pobles "pigmeus" s'inclinen a igualar els estatus jeràrquics de tots els seus membres -nens, homes, dones, vells-, l'aparició de les xarxes va abolir les poques diferències que encara existien. Una necessària equitat va transformar el paper de la persona akka. Els homes i les dones van envair-se mútuament els seus espais, i avui en dia la divisió del treball per gènere és mínima. S'ha calculat que els matrimonis akkes passen junts el 46,5 % de les hores diürnes -la quota de temps més elevada de qualsevol societat coneguda- i l'intercanvi de tasques és constant. De fet, l'home assumeix un paper educatiu que en altres societats es consideraria més pròpiament femení.

Abans hem dit que els pares són amb els fills el 23,3 % del seu temps, però a aquesta xifra s'hi ha d'afegir una part dels altres percentatges. Sovint, els akkes compaginen el fet de ballar, menjar o parlar amb el de sostenir el seu fill en braços. La conclusió és que els pares akkes estan abraçats als seus fills el 47 % de les hores del dia. També hi ha una altra dada que refutaria certes idees, segons la qual la feminitat biològica atorga a les dones una predisposició superior a la tendresa: els nens akkes reben més petons i carícies dels seus pares que no pas de les seves mares. I quan els nens han hagut de contestar sobre qui era més dolç amb ells, la majoria s'han inclinat per la figura paterna. En els casos, molt freqüents, en què existien padrastres o madrastres, els nens seguien apuntant l'home.

Sigui com sigui, als akkes se'ls ha de reconèixer una virtut: la paciència. I és que, indubtablement, ha de caldre molta paciència per resistir les tafaneries d'aquests xafarders professionals que són els antropòlegs. En un qüestionari que es volia que contestessin els akkes hi apareixien preguntes de l'estil: "Qui neteja el nen després que orini, el pare o la mare?" o "Qui neteja el nen després que defequi, el pare o la mare?". I per últim, en fi, hi ha aquelles preguntes que ens interroguen més a nosaltres que no pas a ells. Un antropòleg va sorprendre's en veure un home "pigmeu" que sostenia el seu fill entre els braços, quan podria ocupar-se d'altres activitats més necessàries per al campament. L'antropòleg preguntà a l'home akka: "Per què duu tota l'estona el nen en braços?", i aquest li respongué: "Perquè me l'estimo".