Paisatge d'un campament akka

Avui en dia el paisatge arquitectònic dels akkes és pràcticament idèntic al que va veure Du Chaillu el 1860. Els akkes continuen habitant en cabanes ovals cobertes de fulles, en campaments que agrupen entre vint-i-cinc i trenta-cinc individus. Alguns segments de la societat akka han optat per la sedentarització, però la major part dels seus membres continua practicant la vida nòmada dels caçadors recol·lectors. En qualsevol cas, poden observar-s'hi canvis lleugers. Actualment, els akkes tenen alguns gossos com a animals domèstics, i n'hi ha molts que han substituït els tradicionals eslips elaborats amb escorça d'arbres per peces tèxtils de segona mà. Les comunitats que mantenen més contacte amb l'exterior han adquirit alguns estris casolans de plàstic. Pel que fa a la resta, els akkes encara es mouen en un marc tecnològic neolític. Les armes de foc hi són pràcticament desconegudes, tot i la utilitat que podrien tenir per a un poble caçador.
Du Chaillu no va poder accedir a la intimitat dels habitatges akkes. S'hauria sorprès molt en comprovar que aquelles petites cabanes eren compartides per tres generacions diferents. A la nit, els avis, els pares i els seus fills es barregen en un mateix llit. Però s'equivocaria qui hi volgués veure una promiscuïtat exultant. En realitat, les lleugeres cases akkes només tenen una funció: el descans nocturn. La resta d'activitats es realitzen fora. Fins i tot el part es consuma a l'interior del bosc.

Una infància daurada

Els akkes classifiquen la infància en tres fases de creixement. La criatura es considera un molope des del naixement fins que pot anar de quatre grapes. A partir d'aquest moment i fins que parla se l'anomena dibinda. Finalment, des que comença a parlar fins que es converteix en una persona adulta, és tractada de mona. Però allò que més sorprèn és la peculiar relació que els akkes mantenen amb els infants.

La indulgència dels akkes respecte dels seus fills pot semblar gairebé estrambòtica. L'autoritat dels pares no cobreix la menor capacitat sancionadora, ni tan sols correctora. Un dibinda pot arrossegar-se lliurement pel campament i entrar en contacte amb tot el que l'envolta. Com a màxim, si el dibinda està jugant amb foc, amb ganivets o amb qualsevol instrument perillós, el familiar més proper el traslladarà de lloc. El "negativisme pedagògic" occidental ("No facis això", "No facis allò") és desconegut entre els akkes. Més tard, quan el dibinda esdevé mona, el paper dels progenitors no canvia. Les trifulgues entre dos o més mones no es resolen amb cap orientació ni recriminació especial. Els pares es limiten a endur-se els fills a una altra part del campament. No hi ha càstigs, ni s'aprofita la baralla per inculcar cert sentit de l'ordre. En altres paraules: ni els renyen. Pel que fa a la violència física cap als fills, aquesta és absolutament esporàdica. De fet, que un dels dos progenitors pegui la seva criatura es considera causa immediata de divorci.

De vegades, els pares akkes demanen als mones que col·laborin en certes tasques, com ara recollir llenya o anar a buscar aigua al riu més proper. La decisió última depèn dels nois. Si s'hi neguen, no hi van. La mare té més tendència als escarafalls. Tot i així, és molt probable que la negativa es mantingui, i cap familiar no els obligarà a fer allò que se'ls demana.

L'antropòleg Barry Hewlett va presenciar un cas extrem. En certa ocasió, una dona, un home vell i tres nens que amb prou feines tenien cinc anys van sortir d'un campament akka. Se suposava que havien de recollir llenya. Però, quan arreplegaven la fusta, els noiets van decidir que aquells troncs podien tenir una altra finalitat més apropiada que la de simple combustible: estomacar el iaio. Com és natural, el vell akka va exigir-los que s'aturessin. No li van fer cas. Van martiritzar-lo fins que l'home va fugir a l'interior de la selva. I haurem de concloure que devia ser una experiència prou desagradable, perquè la víctima va trigar tres dies a tornar. Quan la notícia es va saber, un veí bantu era de visita entre els akkes. Indignat, el bantu va recriminar als akkes que eduquessin els seus fills d'aquella manera. Com ja hem comentat, els pobles bantus dediquen una especial veneració a la tercera edat. Per a un bantu seria senzillament inimaginable que les seves criatures apallissessin un vell, i per pur caprici. Quina va ser la reacció dels pares akkes? Cap. Es van comportar com si el fet no hagués passat mai.

Així doncs, podríem suposar que els nens akkes són, senzillament, uns malcriats en estat salvatge. Però això topa amb evidències etnogràfiques que ens parlen en un altre sentit. Si el sistema educatiu d'una societat té per finalitat el desenvolupament de les potencialitats de l'infant i la integració en un sistema de valors concret, no ens queda cap més remei que dubtar del primer supòsit. El 1986 Cavalli-Sforça va elaborar un informe molt aclaridor. Segons el seu estudi, als tres o quatre anys els nens "pigmeus" ja saben cuinar amb foc els seus àpats. A una edat tan prematura com els deu anys, tots els infants disposen del conjunt de coneixements de la seva cultura i dominen totes les tècniques necessàries per, si calgués, sobreviure sols a la selva. El bosc africà no és un lloc precisament amable, però els akkes són capaços d'obtenir recursos alimentaris de vint-i-vuit espècies de caça (micos, antílops, porcs senglars i diversos rosegadors), seixanta-tres tipus de plantes i vint espècies d'insectes. Col·lecten arrels de sis espècies vegetals i mel de vuit varietats d'abelles. En definitiva, el domini dels akkes sobre el seu entorn és extraordinari, i així ha estat valorat pels observadors.

Més enllà de la capacitació tècnica dels nens akkes, hi ha els aspectes formatius que reprodueixen els valors de la col·lectivitat. Tot i que no s'han fet estudis sistemàtics sobre les malalties mentals entre els akkes, els testimonis no els adjudiquen la menor rellevància. I pel que fa als enfrontaments bèl·lics, no cal que ens hi esforcem: no existeixen. Una guerra amb els akkes com a protagonistes és una pura entelèquia..., o un guió de Tarzan. Els episodis de violència hi són tan infreqüents que es limiten a represàlies puntuals. Un dels pocs casos coneguts és el d'uns nois bantus que van violar una noia akka. Enfurismats, els homes akkes van envoltar el poble dels violadors. Cada vegada que algú intentava entrar o sortir de la localitat, els arquers akkes li clavaven una fletxa a les natges -van tenir la delicadesa de no enverinar-les¾. Al cinquè dia, la situació a dins del poble era insostenible, i un vell bantu va sortir a parlamentar.
El que interessa del cas és que ni els mateixos akkes estaven segurs del que volien aconseguir amb el setge. La idea d'una violació els era un concepte tan aliè que no hi havien previst cap reparació. Al final es van limitar a exigir que tots els habitants del poble demanessin perdó a la noia violada.

Altres apartats:

• Una societat tranquil·la
  
  
• Pares molt propers