Canvis i permanències en la societat akka

Actualment, la població d'akkes es calcula en unes xifres que varien entre els deu mil i els trenta mil individus dispersos per les selves del sud-oest de la República Centreafricana i el nord de la República Democràtica del Congo. La història remota dels akkes ens és desconeguda. Si bé alguns autors s'han referit a la seva presència al bosc africà des d'èpoques immemorials, aquesta idea ha estat qüestionada recentment. Se suposa que els akkes habitaven la sabana fins que una expansió de pobles bantu, fa aproximadament dos mil anys, els va empènyer a l'interior del bosc centreafricà. Aquesta teoria es basa en el fet que tots els pobles "pigmeus" mantenen relacions amb els seus veïns bantu, i és dubtós que comunitats aïllades poguessin sobreviure en un mitjà tan hostil sense mantenir intercanvis amb l'exterior.

El més sorprenent potser és que aquest llarg veïnatge no ha provocat grans canvis en l'estructura social dels akkes. En efecte: la majoria dels pobles "pigmeus" no disposa d'un idioma propi, han adoptat els dels seus veïns més immediats. Però això no implica cap absorció social. Els bantus que habiten el bosc africà es dediquen amb prioritat a l'agricultura, són sedentaris, estableixen relacions de parentiu extens molt regulades i l'edat és una font de jerarquia política. Els akkes operen gairebé a la inversa: són caçadors recol·lectors, nòmades i els lligams familiars no van gaire més enllà dels nuclis familiars. Pel que fa a la direcció política, és molt feble. Personatges aïllats poden guanyar cert prestigi personal, però la seva capacitat de lideratge topa amb un individualisme ferotge.

A finals del segle XIX els akkes van entrar per primera vegada en el circuit comercial europeu. La demanda d'ivori es va estendre, i els akkes van convertir-se en l'últim extrem de la cadena. Les relacions entre els akkes i els bantus s'havien basat en l'intercanvi de productes del bosc -mel i cacera, sobretot- per sal, estris de ferro i d'altres béns que no podien aconseguir-se al seu medi. Des d'aquell moment, la demanda d'ivori s'incrementà, i la figura del tuma, o caçador d'elefants, es revaloritzà.

Però a la dècada de 1920, els elefants gairebé van ser exterminats de la regió. La demanda d'ullals va ser substituïda per una de molt més agressiva: l'extracció de cautxú salvatge. Els agents colonials es van valer del "treball forçat" -un eufemisme per referir-se a un esclavatge encobert- per obligar milions d'africans a extreure cautxú. En els seus inicis, l'obtenció de cautxú no es feia mitjançant plantacions, sinó directament dels arbres salvatges. A mesura que la demanda augmentava, els "treballadors forçats" havien d'endinsar-se més i més en la selva, a la recerca d'arbres intactes. Tot i així, les autoritats colonials mai no van poder involucrar els akkes en la recollida de cautxú. Eren massa fugissers i el seu nombre no compensava els esforços de captura. Una dada del genocidi: només a l'antic Congo belga l'aberrant explotació de la mà d'obra i les violències de tota mena van reduir la població a la meitat. És evident que els akkes van fer molt bé defugint el "treball forçat". Però més endavant tornarem a parlar dels canvis que aquest factor va implicar en la societat akka.

La dècada de 1920 també va veure arribar un nou tipus de personatge a les latituds dels akkes: els antropòlegs, que sovint experimentaven una rara fascinació per aquest poble tan allunyat dels paràmetres occidentals. Des del primer moment, es van formular les preguntes més variades: "Per què són tan baixets?", "Quines tècniques fan servir per viure de la selva?", "Quines creences tenen els akkes?", "Com és la seva vida quotidiana?". Darrerament, l'antropologia moderna s'ha plantejat un nou interrogant: "Com eduquen els akkes els seus fills?".