Les primeres notícies dels "pigmeus"

El món grecoromà creia fermament en l'existència d'una nació d'individus nans. Gairebé tots els autors clàssics debaten sobre la seva alçada, la seva localització o els seus costums. Homer cita una guerra eterna entre els "pigmeus" i els ocells. Segons Aristòtil, els "pigmeus" eren extremament primitius, vivien en coves i muntaven cavalls proporcionals a la seva alçada -pygme era una mesura que equivalia a 34 centímetres-. Estrabó va intentar localitzar-los, però sense èxit.
El que està perfectament documentat és la primera trobada entre un occidental i els akkes. El 1860, un jove explorador nord-americà de la comunitat francòfona de Louisiana, Paul Belloni Du Chaillu, duia a terme un ambiciós viatge per les regions desconegudes del continent africà. Quan explorava la conca de l'Ubangui, va rebre notícies d'una estranya gent que vivia a l'interior de la selva. Segons els africans locals, es tractava d'un poble compost íntegrament per "nans salvatges", i es van afanyar a fer-li saber que no tenien res a veure amb ells. En el primer intent, Du Chaillu es va trobar un campament buit. Però l'aspecte de les cases, tan insòlit, li va fer sospitar que els suposats nans existien realment: "Les cabanes eren molt baixes i de forma oval, com tendes de gitanos: la part més elevada per sobre de l'entrada feia quatre peus d'alçada i la longitud més gran també era de quatre peus. Estaven construïdes amb flexibles branques d'arbres, que feien una volta i es clavaven a terra pels dos extrems. Grans fulles cobrien l'habitatge de les inclemències del temps. A l'interior es podien veure uns llits de fusta més apropiats per a matrimonis de Liliput que no pas per a humans normals".
Poc després va tenir més sort. En un altre campament va aconseguir entrevistar-se amb una akka, una dona vella. Al principi, la dona estava aterrida: creia que la cinta mètrica amb què l'explorador volia prendre mesures tenia per finalitat escanyar-la. Du Chaillu va poder tranquil·litzar-la, i en el diàleg subsegüent l'akka va ridiculitzar l'absència dels homes: "És que són tan tímids com els esquirolets dels bosc".
Però seria un alemany, Georg Schweinfürth, qui més va escampar les notícies d'un poble nan que residia a l'Àfrica. A diferència de Du Chaillu, Schweinfürth havia llegit meticulosament els clàssics. El 1870 l'alemany va establir contacte amb alguns akkes, i va deduir que aquells eren els "pigmeus" que descrivien Homer, Aristòtil i d'altres autors antics. Òbviament, no existia cap relació entre les faules gregues i la realitat etnogràfica. Però el gentilici "pigmeu" va prosperar i a Europa es va fer servir per referir-se a un conjunt de pobles que habitaven la selva africana, entre ells els akkes.
A les dècades següents van arribar notícies fragmentàries dels suposats "pigmeus" africans. Els retrats no eren gaire lluïts. El famós explorador Stanley, per exemple, no va dubtar a qualificar-los com "la forma humana més extremament baixa, degradada, gairebé a mig camí entre les bèsties i l'home". Per si cal dir-ho, Stanley no era un prodigi de sensibilitat: de la seva persona s'explica que, després d'una enrabiada amb el seu gos, li va tallar la cua, la va fregir i la hi va fer menjar. I per aquella mateixa època, la premsa anglesa l'acusava de "disparar contra els negres com si fossin micos". Però cròniques d'aquest estil van formar una imatge nebulosa d'aquells éssers. El 1909, un dels primers "pigmeus" que van ser duts a Amèrica va acabar exposat públicament al zoo de Nova York!