De fora en vindran que de casa et trauran

Actualment els massais de Kenya corren el risc de veure trencada la seva cohesió social, i que desapareguin el seu sistema polític i la seva estructura de classes d'edat. Durant la dècada de 1960, i sobretot les de 1970 i de 1980, organismes internacionals com ara la FAO o el Banc Mundial varen propugnar la propietat privada i la producció individual eren el futur de les societats tradicionals. Però els sistemes polítics, socials i econòmics en part inspirats per aquests organismes en els últims anys i aplicats pels estats nació com ara Kenya són difícils d'assumir per societats com la massai.

Pels massais, malgrat que el bestiar és de propietat individual, el territori és de propietat col·lectiva. Això que per les institucions internacionals anava en contra d'un sistema liberalitzat de producció, entre els massais era una bona eina per enfrontar-se a les dificultats climàtiques. La propietat col·lectiva de la terra permetia fer sobreviure els ramats de tothom en èpoques de sequera o d'epidèmies.

Es pot pensar que la propietat individual del bestiar pot fer que els massais s'adaptin perfectament a una propietat privada de la terra sense problemes i que això no ha de desestructurar pas la seva societat. Però hi ha alguns punts que permeten posar en dubte aquesta suposició.

En primer terme, la possessió individual del bestiar va seguida d'una sèrie de deures i obligacions recíproques; mecanismes que no té el sistema de propietat privada imposat des d'organitzacions polítiques externes a la societat massai. Per altra banda, la privatització de la terra ha suposat el trencament del territori de transhumància habitual dels ramats massais, i això fa que en èpoques de sequera o d'epidèmia els moviments dels ramats quedin limitats.

També cal tenir en compte que la privatització no es va fer sota un consens ni hi va haver una repartició equitativa de la terra, sinó que en molts casos la incapacitat dels massais per comprar la seva pròpia terra va fer que el territori anés a parar sovint, sobretot les millors pastures, a mans de propietaris externs que dedicaven la terra a explotacions agrícoles extensives.

A més, la priorització de la supervivència de la vida salvatge significà que moltes pastures massais passessin a ser reserves de fauna salvatge d'accés restringit, ja que la degradació ecològica d'aquestes zones s'atribuïa a la saturació de bestiar.

La privatització de la terra no sols significà una pèrdua econòmica i de mobilitat del bestiar important, sinó que també representà una desestructuració dels sistemes socials i polítics de la societat massai. Per tal d'ajudar els massais a adaptar-se als nous canvis que comportaven la propietat privada es crearen ranxos col·lectius que suposaven un pas previ a la propietat privada. S'establiren miniconsells d'ancians i estructures de govern externes a la seva cultura, que en teoria pretenien mantenir la cohesió social en la societat massai. En realitat, aquestes estructures exògenes legitimaven decisions preses fora de la comunitat i començaren a crear diferències socioeconòmiques.

Un pas més en aquesta desestructuració social fou l'abolició, durant la dècada de 1980, de la manyatta, principal institució que permetia crear i delimitar el sistema de classes d'edat i sense el qual tant l'estructura social com política dels massais perdia el seu fonament. Els massais van intentar, amb més o menys èxit, protegir-se d'aquesta desestructuració quedant fora del sistema de ranxos col·lectius i mantenint al màxim possible la seva cultura.