Es pot pensar que les societats tradicionals són fixes i immòbils. Ans al contrari, acostumen a tenir ressorts per escometre el canvi reformulant contínuament els seus sistemes polítics, econòmics i socials. El poble massai, del qual formen actualment part unes 350.000 persones situades a Kenya i Tanzània, és un exemple d'aquesta adaptació. En els últims anys ha vist com el seu territori era tancat per dedicar-lo a la conservació de la fauna salvatge o privatitzat per fer-hi ranxos col·lectius o per vendre'l als grans terratinents. Els massais han confrontat aquests canvis a través de la seva cultura politicosocial, ja que té mecanismes de cohesió propis que els permeten adaptar-se a les noves situacions.

Els massais, una societat falsament guerrera

Durant els segles XIX i XX, es va descriure els massais com la tribu guerrera per excel·lència, "els irreductibles guerrers bevedors de sang". Tanmateix, aquesta imatge respon a un mite que la història dels massais s'encarrega de desmentir. Segons l'investigador Xavier Peron, els massais, malgrat la seva posició dominant en l'Àfrica del segle XIX, no van tenir intenció de colonitzar els seus veïns ni d'organitzar ràtzies sagnants.

El cert és que el segle XIX va ser escenari de diverses guerres provocades pel desig dels loikops d'accedir a les pastures dels seus veïns massais. El moment en què es van iniciar aquestes guerres entre els loikops i els massais va coincidir amb l'arribada dels europeus a la costa oriental.

Els àrabs, dominadors del comerç a l'interior del continent, en veure arribar un competidor, van voler crear un ambient de perill en aquesta zona per evitar que els europeus hi penetressin. A poc a poc, van anar atribuint als massais qualsevol fet sanguinari que es produís a la zona. Aquí comença a néixer el mite del poble guerrer, ferotge i agressiu que necessita fer ràtzies sobre els ramats dels veïns per sobreviure. Els europeus es van encarregar de perpetuar aquest mite, juntament amb considerar als massais com nòmades (tòpic també erroni, ja que són transhumants amb pastures fixes d'hivern i d'estiu), que justificà una de les apropiacions més grans de terres durant la colonització d'Àfrica.