Aproximació històrica

Els maputxes es varen començar a conèixer a Europa a partir del poema èpic La araucana (1569), escrit pel soldat espanyol Alonso de Ercilla i que relata la conquesta de l'actual Xile, on els pobles autòctons varen mostrar una forta resistència. La invasió espanyola del territori maputxe s'inicia el 1546, però no culmina fins al 1881. És a dir, 335 anys no de convivència, sinó de resistència en una guerra de guerrilles sagnant.

Aquest cas de resistència, únic a Amèrica en extensió temporal, té diverses explicacions. En el moment de la conquesta, els maputxes eren un poble nombrós (al voltant d'un milió de persones), amb una important homogeneïtat cultural, sortien d'una guerra llarga contra els quítxues (per tant, amb experiència en la lluita), i tenien una estructura política descentralitzada. És a dir, no es podien segrestar caps totpoderosos i únics; i quan un cap queia en la lluita, era reemplaçat ràpidament per un altre, ja que l'organització partia des de les bases.

Però tot això, d'acord amb l'antropòloga Dolores Juliano, no és suficient per explicar una de les guerres més llargues de la història de la humanitat. S'hi ha d'afegir una característica primordial dels maputxes: incorporen elements d'altres cultures mantenint de manera molt forta la identitat tradicional. No senten admiració vers els imperis successius que intenten imposar-se, ja sigui l'inca o l'espanyol. Sembla tot el contrari: prenen distància i, fins i tot, desvaloren l'altre. Al llarg de la guerra contra l'invasor, per exemple, utilitzen llargues estades entre els espanyols per tal de conèixer les seves pràctiques guerreres. Els que havien estat als campaments militars són els mateixos que, més tard, organitzen els aixecaments indígenes, com ara Caupolican i Lautaro.

Després de la independència d'Espanya, els grups que s'imposen en el domini dels nous Estats de Xile i Argentina inicien al sud dels seus països una campanya militar coordinada. Els fusells de repetició i el telègraf faciliten l'avenç de la cultura occidental. És la derrota final dels maputxes des del punt de vista militar, que es refereixen a aquesta etapa com a "època de l'extermini". Té lloc l'apropiació de les millors terres i, fins el 1919, s'imposa la Radicación, que va obligar bona part de la població maputxe a concentrar-se en les "reduccions".

A la part xilena, a partir del 1867 el codi civil imposa al poble maputxe un conjunt de lleis i normes que impedeix la utilització de les tradicions maputxes, d'acord amb el que disposa l'article segon: "Las costumbres no constituyen derecho si no cuando la ley se remite a ella". A través d'aquest codi, se sotmet el poble maputxe a un dret aliè, en un intent de ser assimilat a la nació xilena, i es desconeix la seva identitat com a poble i els seus drets culturals fonamentals.

Amb el govern de Salvador Allende (1970-73) es va intentar fer una reforma agrària que beneficiés, entre d'altres, les comunitats indígenes; però aquesta va ser avortada pel cop militar del general Pinochet, que va propiciar l'aculturació i liquidació de les comunitats indígenes. Durant la dictadura, els maputxes varen començar a sentir els efectes del model econòmic neoliberal. Aquesta priorització del mercat per sobre de tot ha generat un escenari on els indígenes han hagut d'incrementar les seves mobilitzacions per defensar els últims territoris que els queden. Davant l'aplicació de noves lleis i la repressió impulsades per l'empresariat, se suma una certa divisió entre els mateixos indígenes, principalment derivada de la inserció d'alguns indígenes en l'estructura de poder de l'Estat.