Les organitzacions polítiques tradicionals

L'organització política kuna prové de la primera meitat del segle XX, quan es van institucionalitzar les estructures polítiques tradicionals i es va negociar l'autonomia amb l'Estat panameny.

Quan, el 1903, Panamà s'independitzà de Colòmbia, el poble tule es trobà confrontat a una nova realitat política. Abans de la independència, els kunes gaudien d'un estatus de semiautonomia concedit pel govern de Colòmbia, gràcies a la creació, el 1871, de la comarca Tulenega. Encara avui, alguns kunes provoquen els panamenys afirmant, amb una rialla als llavis, que ells van ser independents de Colòmbia abans que Panamà.

Amb la independència, la nova república pretenia crear un estat nació homogeni. La semiautonomia kuna no tenia sentit per l'Estat panameny, ja que els "indis" havien de ser incorporats a la societat nacional. El poble kuna es va trobar davant un estat sense recursos i amb greus problemes de sobirania nacional. Panamà, a canvi de la seva independència i d'una petita participació en els beneficis del futur canal, es va sotmetre a la dominació nord-americana concedint-li un districte de la regió central del país. La nova república no podia "permetre's el luxe" de perdre una altra part del seu territori en mans d'un grup d'indígenes que considerava "salvatges". La reacció de l'Estat panameny davant les demandes d'autonomia del poble kuna es va fer esperar fins al 1908, moment en què la legislació que tenia a veure amb els grups indígenes es tornà més rígida i les lleis reiteraren la necessitat de "civilitzar els indis". A partir d'aquest moment, la política aculturadora de l'Estat nació va utilitzar l'evangelització i la força de les armes per acomplir la seva missió civilitzadora. . Més tard, l'any 1910, va prohibir les reunions religioses i les moles.

La lluita pel control dels recursos naturals de la regió fou un altre dels elements centrals en el conflicte que oposà el poble kuna al govern panameny. De 1919 a 1925 la tensió al voltant de l'explotació dels recursos naturals augmentà. Finalment, el 22 de febrer de 1925, el dia de carnestoltes, el conflicte esclatà. Aquest dia començà la revolució tule. Els insurgents van atacar i matar alguns dels policies de les illes ocupades. Com a resultat, els treballadors forestals i els policies van fugir de la regió.

En aquell moment, els Estats Units hi van intervenir per restablir l'ordre. Aquesta intervenció de l'Oncle Sam cal relacionar-la amb el rol de l'explorador nord-americà Richard O. Marsh. Unes quantes setmanes abans de la revolució tule, Marsh havia intentat provocar la intervenció enviant una carta a un dels generals de la zona del Canal i redactant la Declaración de independencia y derechos humanos per al poble kuna. L'explorador vivia amb els kunes des del 1924 i volia canviar la política aculturadora del govern panameny. Paradoxalment, al final, la mateixa figura de Marsh com a instigador del conflicte provocà la intervenció. El govern de Panamà demanà la col·laboració de John Glover South, el representant dels Estats Units a Panamà, per expulsar l'explorador de les illes. Quan South arribà a San Blas a bord d'un vaixell de guerra nord-americà, Marsh i els kunes el van convèncer de donar suport a la seva causa. Llavors, South va demanar als oficials panamenys de negociar amb els kunes. El 4 de març del 1925 es va firmar a El Porvenir un acord on els kunes prometien fidelitat a Panamà a canvi de la retirada de les forces d'ordre i de garanties d'autonomia cultural i política. Marsh va ser expulsat del territori panameny i tornà als Estats Units.

Autonomia

Amb aquest episodi revolucionari, començà el procés d'autonomia del poble kuna i la no-interferència directa del govern panameny en els aspectes socioeconòmics i polítics de San Blas. Però, malauradament, els problemes lligats a la qüestió de la terra continuaren.

A nivell econòmic, la revolució significà la integració de la societat kuna a l'economia de mercat a través de la migració , el turisme, la comercialització del coco, les moles i la llagosta. A nivell polític, la revolució va marcar l'inici de la lluita per l'autodeterminació i la participació local en el control econòmic, social i polític. La creació del Congreso General Kuna va permetre la unió de tots els líders per negociar l'autonomia del territori kuna.

El 1930, gràcies a Nele Kantule, un dels principals líders del poble kuna, s'obtingué el reconeixement estatal dels drets de propietat sobre la terra, i les estructures corporatives de la societat kuna van ser institucionalitzades per la llei panamenya. Aquest fet suposà l'adaptació dels costums i de les institucions tradicionals a les noves realitats polítiques, econòmiques i burocràtiques. Es van crear nous càrrecs polítics i es col·lectivitzà el treball d'explotació del coco a través de les sociedades (associacions de treballadors). El 1953, l'estat panameny reconegué legalment els drets col·lectius dels kunes sobre el seu territori, el Congreso General Kuna com a forma indígena de govern, i establí els límits físics de la comarca. La lluita política havia donat els seus fruits, però no s'havia acabat. Encara calia lluitar per no perdre els drets que tant els havia costat aconseguir.

Com a resultat d'aquest procés històric, de 1900 a 1980, els kunes van passar d'un sistema de comunitats autònomes reagrupades en confederacions o aliances a una estructura regional, molt complexa i més formal, incorporada a un estat modern. Però, paral·lelament, les comunitats de Kuna Yala van continuar mantenint els seus estils tradicionals d'autogestió i d'autodeterminació.

L'organització política actual correspon també a aquest particular procés històric. Avui, a Kuna Yala, hi ha institucions supraregionals i institucions locals de govern. Aquestes autoritats tenen diferents competències i àmbits d'aplicació. El Congreso General Kuna és el principal organisme polític i administratiu. És on es prenen decisions d'aspecte regional. Aquesta institució està integrada pels sailagans (representants de la col·lectivitat) i per altres delegats de les comunitats, els quals són escollits en el ple de cada sessió dels congressos locals, i es reuneixen de manera ordinària i extraordinària. Ordinàriament, cada sis mesos, i extraordinàriament, quan és convocat per les dues terceres parts de les comunitats de la comarca o pels tres sailes dummagans.

Els sailes dummagans són els representants i portaveus del poble kuna davant l'Estat i les institucions privades. Aquestes autoritats guien i orienten el poble, però depenen del Congreso General. Per tant, no poden prendre decisions sense la seva aprovació.

El Congreso General de la Cultura Kuna és el màxim organisme d'expressió religiosa, de protecció, conservació i divulgació del patrimoni cultural del poble kuna. Les seves funcions són diverses, però bàsicament se centren en la protecció i divulgació de les expressions culturals kunes. Així, per exemple, un dels seus projectes és elaborar una gramàtica del kuna per poder escriure i llegir en la seva pròpia llengua.

A nivell local, els màxims organismes d'expressió religiosa, cultural, política i administrativa són els congresos locales. Aquests constitueixen la base del Congreso General Kuna. Cada vespre, a l'onmaket nega (la casa de reunió), s'hi reuneixen els membres de la comunitat amb l'objectiu de parlar dels problemes col·lectius i prendre decisions apropiades per solucionar-los. En aquestes reunions també s'escullen tres sailagans, els representants de la col·lectivitat. Però, igualment com passa amb els sailes dummagans, el seu poder és limitat, no poden prendre decisions sense tenir el consens del congrés local. Cal assenyalar que Kuna Yala no està integrada per comunitats homogènies. Cada comunitat decideix les normes que regeixen la vida col·lectiva. Aquestes normes poden variar de població en població. Per exemple, en algunes illes el consum d'alcohol està prohibit i sancionat a partir de les deu del vespre, mentre que en d'altres el consum no està regulat.

Nous interlocutors

Durant la dècada de 1980, els plans d'ajustament estructural del Banc Mundial no van millorar gens ni mica la situació econòmica de Panamà, al contrari, hi van fer aparèixer noves tensions socials. L'anomenada "dècada perduda" a l'Amèrica Llatina també va tenir greus conseqüències sobre l'organització política de Kuna Yala. La inversió pública, que fins llavors havia estat molt insuficient, es va reduir. En aquest sentit, les organitzacions tradicionals kunes no podran fer valer el seu poder, ja que l'Estat, sotmès al nou ordre econòmic mundial, no podrà acomplir les seves demandes.

És en aquest moment quan sorgeixen nous interlocutors internacionals: les ONG del Nord, les agències de cooperació i els organismes internacionals. Les institucions tradicionals kunes no estan preparades per dialogar amb aquests nous actors, ja que no tenen accés a les noves tecnologies ni als codis que permeten establir-hi la comunicació. Les organitzacions no governamentals (ONG) ompliran aquest buit. Els joves universitaris kunes, preparats per dialogar i transmetre les seves reivindicacions a l'escena internacional, veuran en aquesta via una alternativa als escassos finançaments nacionals. Amb les ONG, les reivindicacions tradicionals s'acomoden a la nova situació. En aquest moment, la defensa de la terra es canalitza per mitjà de les reivindicacions ecologistes. Tot argumentant que els colons desforesten la selva i que les pràctiques kunes estan en harmonia amb la natura, les noves organitzacions utilitzaran el discurs ecologista per guanyar popularitat i suport internacional.

Altres apartats:

Ecologia i política a Kuna Yala