Aproximació històrica

L'origen dels hakkes ha estat objecte de discussió entre els especialistes. A la dècada de 1930, un historiador d'origen hakka va elaborar l'anomenada 'teoria de les cinc migracions': malgrat que són originaris de la plana central xinesa, al sud del riu Groc, les circumstàncies històriques haurien obligat els hakkes a emigrar cap a zones meridionals. El seu periple s'hauria iniciat al segle IV i, després de cinc onades migratòries que es van allargar fins a mitjan segle XIX, haurien arribat al sud de la Xina per ocupar les actuals zones d'implantació hakka. Aquesta teoria emparentava els hakkes amb antigues ètnies del nord de la Xina (com ara els xiongnus) i alguns van considerar la seva llengua com el més antic del dialectes xinesos avui existents, parlat per l'aristocràcia d'algunes dinasties del passat. De fet, com a reacció a la difícil situació en què havia viscut el poble hakka, s'intentava reivindicar, per primera vegada en la història, la seva cultura, presentant-la com la més arcaica i, alhora, genuïna.

En aquest context, alguns investigadors van destacar algunes particularitats genètiques que feien diferents els trets fenotípics dels hakkes dels de la resta de xinesos de l'ètnia han (explicables, però, per l'endogàmia que havia caracteritzat les poblacions hakkes fins al segle XX). Però la 'teoria de les cinc migracions' oferia massa dubtes sobre l'origen del poble hakka. Malgrat que és cert que els hakkes provenen de zones més septentrionals, les primeres migracions (compartides per altres ètnies com els yues o els mins) no van ser el factor constitutiu de l'especificitat de la cultura hakka. A més, el dialecte hakka, molt diferenciat de la resta de dialectes de la llengua xinesa, malgrat que comparteix un passat comú (de fa entre set-cents i mil anys) amb dialectes com el cantonès i el minnan, existia molt abans que la cultura hakka quedés conformada. Més aviat es considera que l'enfortiment de la identitat del poble hakka coincideix amb els conflictes que, des del segle XVI, mantenien aquests immigrants amb els bendis o pobladors locals de les províncies del sud de la Xina, tot i que no hi ha dubte que les diferències dialectals van tenir una incidència important en la constitució d'algunes entitats socials hakkes.

Abans d'aquell moment, els hakkes no diferien gaire dels altres grups que havien emigrat del nord, però quan es van instal·lar en territoris ja controlats per altres colons, aquests els van veure com una amenaça a la seva estabilitat social i econòmica.

Els hakkes es van establir en zones muntanyoses i difícils (les planes fèrtils estaven ja ocupades), i la baixa productivitat va obligar molts a dur una vida itinerant: alguns es van convertir en venedors, quincallaires, miners o carboners, mentre que les dones s'encarregaven dels camps. En els períodes de crisi econòmica (sovint vinculats a desastres naturals), la població local acostumava a acusar els hakkes d'apropiació indeguda de terres o de pillatge, acusacions que els funcionaris imperials no dubtaven a justificar.

Així doncs, la pressió social originada en la lluita per les terres fèrtils, que va desembocar en un menyspreu mutu, i el seguiment de tradicions pròpies són factors que van esmolar les diferències entre les poblacions hakkes i els bendis, fins a esclatar en determinats períodes en conflictes sagnants i rebel·lions molt cruentes (sobretot en el segle XIX). Malgrat que compartien arrels comunes i que pertanyien a una mateixa raça, la cultura hakka va aixecar un mur per protegir-se de les agressions dels altres grups xinesos, i això contribuí que es desenvolupés com a cultura i que adquirís consciència de poble. Només en el segle XX, amb la caiguda del sistema imperial, la relació entre els hakkes i els seus veïns va esdevenir més estable. Amb tot, els canvis polítics i socials no han sabut solucionar algunes rancúnies del passat que en l'actualitat encara continuen vigents.