El teixit primordial: espai i societat guayús

Recreant les dinàmiques i els personatges del món mític i com a forma de vida en un medi com el de La Guajira, els guayús van teixint les seves xarxes de parentiu a través dels llaços de consanguinitat i de les aliances que van establint. Els tipus d’organització social, per un costat, i l’apropiació i la construcció social del seu territori, per l’altre, fan que els guayús puguin mobilitzar-se constantment com a resposta a les dures condicions ambientals del desert i, a la vegada, romandre com a col·lectivitat i continuar teixint en el temps aquelles mateixes xarxes.

Els grups socials

El parentiu es comença a construir des de l’eiruku, que, en localitzar-se com a grup més restringit, conforma l’apushi, i estructura la base de l’organització social, mantenint sempre la filiació materna com a fil conductor. Els apushis són els grups de descendència matrilineal en els quals tots els seus membres poden traçar llaços de parentiu precisos entre ells. Un apushi és "un grup residencial de germans, dones i homes, en un territori. Aquest territori és el lloc de les rancherías i els cementiris, els horts i els pous. És també el lloc d’una xarxa de cooperació i suport entre parents".

A causa d’aquest tipus de filiació matrilineal, al voltant de les dones s’organitza el parentiu i l’espacialitat guayú. Elles van teixint els vincles amb els seus parents, d’aquesta manera asseguren la reproducció cultural a través de generacions. Les persones d’un mateix apushi es reconeixen com a tals perquè tenen un mateix nom de carn (eiruku) i perquè pertanyen a un mateix territori. Tots els membres d’un apushi comparteixen un eiruku, però qui comparteix aquest nom no sempre pertany al mateix apushi.

Els grups de filiació matrilineal més generalitzats són els anomenats eirukus. En aquests, els llaços de parentiu no sempre són tan propers, però "els individus amb el mateix nom de carn de diferentes apushis tenen una relació privilegiada entre ells [...] i esperen amistat i hospitalitat dels seus homònims onsevulla que es trobin". Existeixen actualment al voltant de trenta noms de carn o eirukus, els quals, a diferència dels apushis, no estan localitzats ni corporativitzats, atès que els individus es casen dins i fora seu, i encara hi ha llocs de la península on alguns noms de carn són més comuns que d’altres i es poden trobar quasi en qualsevol lloc. Hi ha alguns eirukus de renom pels seus apushis rics i d’altres que no tenen fama, si bé els noms de carn no defineixen la riquesa ni l’estatus d’aquells que hi pertanyen.

Les mares transmeten als seus fills la carn, eiruku, i, per l’altre costat, els pares els transmeten la sang, ashaa, per poder-se formar. També rep el nom d’ashaa el semen de l’home, que, en unir-se amb la sang de la dona, dóna vida a l’infant en la concepció. En el nucli familiar, en aquesta família extensa que és la base de l’organització social, l’autoritat rau en l’oncle matern, qui pren moltes de les decisions que afecten els seus parents pròxims. És qui guia la família, sempre comptant amb l’opinió de les dones més grans.

Territoris

Cada apushi està associat directament a un territori. Woumain és la paraula amb la qual es designa el territori i és també "on jau enterrada la mare i els seus parents uterins". Per aquesta raó, el que determina la pertinença a un territori és la presència del cementiri on són enterrats els parents morts. Els assentaments en el territori es defineixen també al voltant de la font d’aigua, que pot ser un pou o un jagüey i que assegura la vida a les persones i als seus ramats. "La terra, en tant que localitat, acull el guayú difunt, i brinda l’aigua necessària perquè s’hi afinqui el grup familiar i el seu ramat".

El tipus d’assentament en aquests territoris són les rancherías, conjunts de cases on habiten normalment famílies extenses que comparteixen una cuina i una enramada. Allí la quotidianitat reprodueix, dia rere dia, maneres de viure i d’actuar en els membres de cada família de generació en generació. També allí aprenen els nens i nenes a ser homes i dones guayús. Les activitats quotidianes, per tant, permeten consolidar els eixos culturals més importants.

Avui dia, els guayús són considerats poliresidencials, encara que per molt temps se’ls va definir com a nòmades. La poligàmia i els viatges amb els animals han obligat que membres de cada família es desplacin d’un lloc a l’altre durant certes èpoques de l’any, viatjant constantment, visitant parents i recorrent les seves famílies per tota la península. Com a manera d’adaptar-se al medi desèrtic, els guayús són, en essència, viatgers. Al principi això fou degut a les activitats de caça i recol·lecció. Després vingueren els viatges amb els animals buscant terres més fèrtils i verdes per alimentar-los i poder mantenir els ramats. En els últims temps, un gran nombre de guayús viatgen buscant treball assalariat a Maracaibo o com a comerciants de diverses mercaderies. Així, entre els llocs de residència, definits per cementiris i fonts d’aigua, i els camins, s’han teixit i es teixeix l’espacialitat guayú, l’adaptació al seu territori.

Juyá i Pulowi en la quotidianitat

Idealment, els homes guayús són polígams i, per tant, tenen la possibilitat de posseir diverses "cases", les de cada una de les seves dones, al llarg del territori, d’aquesta manera es reprodueix l’esquema de Juyá-masculí-únic-mòbil (o l’ideal guayú de ser home) oposat a les dones, les quals tendeixen a romandre amb els seus fills en el territori ancestral de les seves famílies, mantenint el tipus de filiació matrilineal i reproduint l’esquema Pulowi-femení-múltiple-fixa (l’ideal guayú de ser dona).

Una de les maneres principals com es mostra la mobilitat és en els treballs que tenen a veure amb els ramats. Per poder mantenir-los en bones condicions en els temps de sequera, els guayús es veuen obligats a viatjar amb tots els animals cap a terres més propícies al sud de la península. Encara que, per la pèrdua cada cop més gran de les terres fèrtils a mans dels alijuna, aquesta pràctica coneguda com "l’estiueig" es restringeix dia rere dia, pels guayús és important comptar amb "estacions" en el camí dels seus viatges, i aquestes estacions són, sovint, les rancherías de les seves dones o dels seus parents.

La poligàmia no és útil exclusivament per alimentar els ramats, ja que en qualsevol oportunitat permet als guayús moure’s amb més facilitat en un medi desèrtic. Es recrea amb això la personalitat de Juyá com un ésser viatger a través d’un territori hostil representat per Pulowi.

Entre els guayús, la relació del món mític, el món natural i el món social és vàlida per a allò natural. "La naturalesa (i el supernatural) es torna un senyal o una indicació de les relacions humanes. Les sequeres perllongades assenyalen situacions socials impròpies; a la inversa, les pluges i l’abundància que comporten indiquen condicions més bones en la societat. Aquesta construcció sociomoral activament subministra significat i un pla d’acció per als guayús".

Els teixidors mítics

El món social guayú es construeix a partir d’ideals que dibuixen culturalment els rols de les persones. Aquests ideals són encarnats per personatges mítics que, a través dels relats que expliquen els vells, apareixen constantment en la quotidianitat guayú. Entre ells, dos personatges clau són Juyá i Pulowi, que representen bàsicament els ideals guayús de ser home i de ser dona. Així, teixeixen una sèrie de complementarietats en les quals es basa la concepció del món, i "codifiquen en si mateixos l’univers social guayú".

Per altra banda, i relacionats amb el tema dels teixits, hi ha Alekerü, també anomenada Wareket, l’aranya; i Ke’esü, el tèrmit. Aquests personatges defineixen elements al voltant del teixit, i en els relats en què apareixen recreen maneres de teixir i revelen l’origen mític d’aquesta activitat. De la relació que es pot establir entre Juyá i Pulowi, per un costat, i Wareket, per l’altre, es desprenen algunes llums per entendre la importància del teixit en la societat guayú.


Juyá i Pulowi

Juyá i Pulowi es contraposen de manera evident pel que fa a les seves característiques i són part fonamental de les oposicions que conformen el pensament mític guajiro. Juyá, el personatge, és un ésser "hipermasculí", representa l’home vertader (toolo). Se li atribueixen les qualitats de genitor i creador, i és considerat "el més poderós dels caçadors i dels guerrers" en una cultura on la caça i la guerra són activitats característicament masculines.

En aquest sentit, Juyá és considerat "el senyor de la pluja", el que fa ploure. En la forma femenina del terme, juyá designa la pluja i, més exactament, el període de pluges més fortes que cada any, a l’octubre, cauen a La Guajira. Per aquesta raó, la paraula juyá també denota un any com a cicle. En ser pluja i ser home (masculí) representa, de manera general, la fertilitat.

En contraposició amb Juyá, Pulowi, el personatge, és un ésser "hiperfemení". Segons Perrin, un dels antropòlegs que ha fet treballs més exhaustius a La Guajira, "li són concedits poders obscurs i fatals de les vertaderes dones (jierrü)". Sempre està lligada a localitats geogràfiques definides al llarg del territori. Pulowi viu en llocs que en general estan associats directament a fonts d’aigua, principalment pous. Per aquesta raó, mentre Juyá s’associa amb l’aigua de pluja, la que cau del cel, Pulowi es relaciona amb l’aigua que brota de la terra (Mmá), la qual defineix de manera important la territorialitat guayú.

Per una altra part, pulowi entre els guayús és tot allò que es considera perillós, amb poders especials. Són molt importants els llocs pulowi, localitzats, coneguts i temuts, ja que hi habiten éssers, com el Wanülü, caçador sobrenatural, que fan mal, fereixen, emmalalteixen o causen la mort als qui hi transiten, especialment a les nits. Aquests llocs s’associen també a fonts d’aigua.

Aquests dos personatges s’oposen en la majoria de les seves característiques i, per tant, són complementaris, i això dóna sentit a la vida dels guayús. Per exemple, Juyá és únic i mòbil, mentre que Pulowi és múltiple i fixa. D’aquesta manera, Juyá viatja per tot el territori, visitant les numbroses Pulowi i fecundant la terra amb el seu caràcter de pluja. L’ésser pluja, els guayús l’associen directament amb la vida, amb el renaixement i, per contra, Pulowi s’associa directament amb la mort, la sequera i les malalties, ja que és un ésser perillós que mata o reté les persones o envia els seus emissaris a fer-ho. Segons Perrin, "ella simbolitza l’hostilitat i la parsimònia del medi natural".

Per altra banda, Pulowi és "la mestressa de la caça" i té com a "ramat seu" tots els animals salvatges que són caçats pels homes i també tots els animals del mar. Juyá és, per la seva part, el mestre dels caçadors i, en aquest sentit, enemic de Pulowi. Però, més que antagònics, aquests dos personatges són complementaris. La situació ideal per qui habita el territori és que hi hagi un equilibri entre Juyá i Pulowi, perquè si no fos així hi hauria sequeres o pluges excessives.

Els atributs dels dos personatges són recreats constantment per la societat guayú, especialment en la posada en pràctica dels rols de gènere. A la vegada, és a través d’aquests éssers que els guayús defineixen, entenen i pensen la naturalesa creant un paral·lelisme entre la vida social i el medi natural, buscant sempre un equilibri.

Alekerü i Ke’esü

En els relats dels vells, l’aranya, Alekerü o Wareket, és la teixidora per excel·lència i, a més, qui va ensenyar a teixir als guayús. Wareket també va ensenyar els kanaas, que són els dissenys tradicionals que apareixen amb freqüència en els teixits. Segons les velles, ella els va regalar els dibuixos amb els quals feien caminets en la sorra que els guayús després varen entendre i interpretar.

El paper de Wareket va més enllà d’això. Perrin assenyala que en els mites existeixen "passadors", personatges que traslladen les persones del món de Juyá al món de Pulowi, del cel a la terra. Segons ell, el "passador" més important és l’aranya, que es troba a les altures i, penjant-se del fil que va desprenent, baixa fins a la terra portant damunt del seu llom diferents passatgers.

D’això podem deduir que, mitjançant l’aranya, allò que lliga i manté units Juyá i Pulowi és el teixit. Alekerü teixeix un fil que va d’un món a l’altre, comunicant el que és fix amb el que és mòbil, l’home amb la dona, l’aigua que cau amb l’aigua que brota de la terra i de les quals depèn la supervivència en el medi; uneix també el caçador amb la seva presa, el món animal amb el món humà, i tots dos en el món mític.

És important també assenyalar les similituds, en el pensament guajiro, entre Pulowi com a ésser mític i l’aranya com a animal, com a ésser natural. Totes dues representen l’aspecte perillós, l’aspecte obscur, l’aspecte femení. Pulowi, com a representació de la dona guayú, és al centre de tota la xarxa de parents uterins, de la mateixa manera que l’aranya és al bell mig de la xarxa que ella mateixa ha teixit. Són similituds que fan que aquests dos éssers femenins estiguin en un mateix nivell, com a centre, com a criatures que surten de l’obscuritat, del subsòl, i com a dipositàries d’una tradició que han de transmetre a les altres generacions a través del moviment en l’estabilitat. Això, a més, està unit per l’aranya amb el que és masculí i el que és mòbil.

Un altre personatge mític important és Ke’esü, el tèrmit, que va ensenyar als guayús a reciclar els materials usats i a reparar els teixits danyats. Wareket teixeix i Ke’esü desfà. D’aquesta manera, l’aranya i el tèrmit formen part del conjunt d’oposicions que caracteritzen la cosmovisió guayú. Ke’esü existeix per recordar a les dones el compromís primordial de teixir quotidianament artefactes i cultura.

Els teixidors quotidians

Els guayús sempre teixeixen. Es teixeix a la ranchería, a l’enramada, al chinchorro, quan es fan adormir els fills, i fins i tot quan es viatja en els ases o en els camions. En cada una de les rancherías es pot veure, com a mínim, un teler instal·lat a l’enramada o a l’interior de les cases. Generalment tenen fils de vistosos colors ordits, i una o diverses dones hi treballen teixint un chinchorro o algun altre producte. També hi pot haver altres persones teixint motxilles de totes classes, algun cordó que es necessiti per a les activitats diàries i també objectes per als ases. Tot i que la precària situació econòmica dels guayús avui fa que disminueixin els treballs tèxtils, atès que cada cop és més difícil obtenir les matèries primeres, sempre es teixeix, fins i tot amb materials reciclats.

El teixit és una activitat permanent i es teixeix en totes les èpoques de l’any. En les estacions en què arriben les pluges fortes i els guayús han de dedicar-se a la sembra, a eixermar i a preparar-ho tot per a la collita, aparentment s’abandonen les activitats de teixir, però és en aquell moment en el qual es teixeixen les tanques vives (fetes amb cardó o yosú ) i les tanques mortes, entrellaçant branques de diferents varietats.

El teixit i la construcció de gèneres

Si analitzem les similituds entre l’aranya i Pulowi com a elements definitoris del que és femení, no és estrany sentir com, sovint, els guayús diuen que "ser dona és saber teixir", i és des d’aquest punt de vista des d’on podem començar a plantejar la manera de ser guayú i de construir, crear i recrear el fet de ser home i el fet de ser dona com a principi de l’ordre social.

A La Guajira, homes i dones teixeixen diversos articles, amb variades tècniques i materials. No obstant això, el procés d’aprenentatge i la relació de qui teixeix amb l’activitat són molt diferents. La manera de transmetre els coneixements varia entre els gèneres. Mentre els homes aprenen a teixir els ka’towi, les waireñas, els arreus dels cavalls i dels ases, veient des de molt petits els seus parents més grans com els confeccionen i molt esporàdicament a través d’un aprenentatge formal, les dones han de passar per un ritu especial quan tenen la seva primera menstruació i es converteixen en majayuras.

Aquest ritu és anomenat per tots "la clausura", i la seva durada varia d’acord amb la posició social de la noia i les possibilitats de la seva família. Durant la clausura les nenes aprenen a ser dones, amb tot el que això implica dins de la societat. Un dels elements més importants per ser-ho és saber teixir. Per això, en la clausura les nenes aprenen a fer motxilles i chinchorros, aprenen el significat dels dissenys tradicionals (kanáas) i com poden plasmar-los en allò que teixeixen. Moltes nenes, en convertir-se en majayuras, ja han après a teixir veient les seves mares, i probablement algunes han començat a teixir des d’abans, però en la concepció guayú, en la manera d’organitzar el món, elles solament comencen a ser teixidores, a ser dones, en sortir de la clausura.

El ritu de la clausura és molt important entre els guayús, i la seva influència va més enllà de l’ensenyança del teixit. Allí s’ensenya el parentiu i les implicacions de les aliances, el paper de cada persona dins del grup i l’ús de les lanías, entre altres aspectes. Per altra part i com a resultat del tipus de socialització i d’aprenentatge que s’han mencionat, la relació que tenen homes i dones amb allò que teixeixen és molt diferent. Les dones tenen en el teixit un espai cultural propi i una raó de ser "elles" al qual no accedeixen els homes. Per elles, el teixit és més especial, té més significats, la seva relació amb el que teixeixen és més estreta. Hi estan lligades des dels mites, quan Wareket, l’aranya, va ensenyar a teixir a la primera dona.

Molts homes teixeixen per necessitat, quan necessiten un ka’towi per recollir la sembra o quan s’han d’usar els cuiros del bestiar per fer-ne guarniments. Generalment, en el seu cas, teixir no crea espais culturals propis ni suposa la reunió de diverses persones al voltant de l’activitat.

Per la seva part, les dones, en una mesura més gran que els homes, romanen en les rancherías, educant els seus fills, mantenint l’idioma i la importància de la paraula i teixint aquell món en els telers, sobre la sorra i en les relacions familiars. "La dona guajira sempre teixeix, en cada ranxo existeix com a mínim un teler. Fins i tot quan va muntada en el seu ase, travessant grans extensions, teixeix. Es diu que fins i tot a l’hora de fer l’amor està teixint".

S’hi ha d’afegir que, avui dia, l’artesania és una de les principals fonts d’ingrés de la comunitat guayú. A la vegada, suposa tot un nou procés de relació amb la societat nacional i canvis en els tipus de producció. Actualment s’usen nous materials, es creen nous dissenys i es fabriquen altres tipus d’artefactes que mantenen elements tradicionals i se n’apropien de nous. Aquest procés evidencia el tipus de relació de la comunitat amb la resta de la societat.

Següent apartat:

Conclusions: el teixit del que és guayú