Introducció

Els "guayús", com es denominen a si mateixos els també anomenats indígenes "guajiros", habiten des de fa uns quants segles la península de La Guajira, al nord de Colòmbia. Amb aproximadament 300.000 persones (127.000 censades en aquest país i la resta a Veneçuela), actualment són més del 50 % de la població del departament de La Guajira i ocupen el 70 % del seu territori. A Veneçuela són al districte Páez de l’estat del Zulia, amb una gran concentració en el barri Ziruma de la ciutat de Maracaibo. En total, el territori guayú té una extensió de 15.380 km2, 12.000 a Colòmbia.

Les terres de la península que habiten els guayús es caracteritzen per un ecosistema semidesèrtic, de grans planes amb cadenes muntanyoses de poca altitud. [ La cota més alta és a la Serranía de La Macuira, a 600 m. ] El territori es divideix en tres grans regions, l’Alta Guajira, la Guajira Mitjana i la Baixa Guajira. La majoria de la població es concentra actualment en les dues primeres regions, ja que les terres del sud, més propícies i fèrtils, els han estat arrabassades pels blancs des dels anys de la colònia. El clima és extremament sec durant quasi tot l’any per la presència dels vents alisis del nord-est, interromputs per estacions de fortes pluges.
[ No obstant això, aquests períodes poden variar i fer-se més o menys llargs. Existeixen períodes de sequera que poden perllongar-se fins a cinc anys seguits, amb conseqüències funestes per als habitants. ]

Un dels aspectes culturals que més sorprèn actualment és la seva capacitat de mantenir, crear i transformar la vida i la seva identitat a través de l’art de teixir, tal com ho fa Alekerü o l’aranya, a la natura, que assimila elements aliens i comunica els oposats, complementant-los. Els teixits guayús retenen quelcom més que un valor d’ús, i les dones tenen un paper primordial en aquest procés. En la seva pràctica quotidiana i constant de teixir, elles elaboren i transmeten coneixement, valors, pautes i mites. És a dir, articulen la societat.