Bioko

La història dels bubis està lligada a l'illa de Bioko. Al llarg dels segles, aquest territori va anar sent ocupat per diverses onades migratòries dels pobles de la costa del golf de Guinea. Aquesta diàspora ha generat, en la cultura bubi, diferents històries mítiques sobre el seu origen, com la recollida en el primer treball amb aspiracions científiques sobre la vida dels aborígens de l'illa, obra de l'historiador i etnòleg alemany Günter Tessmann (1923):

Hi havia una vegada, fa més de dos mil anys, en un poblat del que avui és el Camerun angloparlant, regió de Victòria, una dona que, esbatussada pel seu marit per corregir-la d'una falta, decideix abandonar-lo. Es fa amb una piragua i s'endinsa a la mar, fins que pot arribar a una terra que havia albirat des de la costa. Instal·lada en algun lloc entre les actuals Rieba i Ureka, comença una nova vida. A més, té la sort d'haver arribat a l'illa en període de gestació, i dóna a llum un nen i una nena. Quan creixen, de la seva unió sortirà la gent que dóna origen a l'actual nació bubi.

La història, que es fa ressò d'un litigi familiar que succeí dins del poble dels bakweles, kwiris o bobias, de la regió Victòria del Camerun, a més de ser una recreació de la migració costanera, també mostra un element important en la cultura bubi: els cayucos o piragües. Aquestes barques, que, abans de ser prohibides durant el tràfic d'esclaus, s'utilitzaven per a la pesca, retenen en la tradició tota una simbologia de trànsit cap a allò desconegut. Associat a les piragües també hi ha el rem sagrat o kapi, que tot sacerdot hereta del seu pare.

La cultura bubi emana directament de les últimes fases del neolític tardà africà, i això els diferencia dels altres pobles de l'Àfrica. Les excavacions i les anàlisis de mostres orgàniques han permès distingir-ne les fases i establir-ne la cronologia, que comença en la fase Timbabé, des dels inicis de la nostra era fins a 400 anys dC, amb ceràmica impresa amb pinta, destrals de tall molt fi, grans aixades i una gran varietat de pedres per moldre. En aquest període, els poblats es trobaven principalment a les platges i hi ha els primers indicis de religiositat: dins les coves realitzaven rituals i es reunien al voltant d'una pedra erigida o menhir.

Descoberta pels portuguesos el 1472, va ser cedida, juntament amb l'illa d'Annobon, a España a canvi d'unes possessions colonials a l'Amèrica del Sud, arran del Tractat de San Ildefons de 1777, ratificat en el Tractat d'El Pardo de 1778. El primer assentament espanyol s'estableix a la badia de la Concepció el 1779, i la primera missió oficial va ser confiada a jesuïtes, dominics i caputxins, reemplaçats anys més tard per concepcionistes i claretians.

L'illa va ser utilitzada per al tràfic d'esclaus cap a Amèrica. A principis del segle XIX van sorgir disputes territorials amb altres potències europees. Fins al 1858 no s'inicien els primers passos cap a la institucionalització espanyola de l'illa, amb els governadors generals que, amb l'autonomia del 1964, seran substituïts pels comissaris polítics. Els dos territoris d'Espanya a l'Àfrica subsahariana, la zona continental de Río Muni i l'illa de Fernando Poo, s'independitzen el 1968 sota el nom de Guinea Equatorial.