Les divises o una forma de literatura àudio-visual

Hem dit que en acabar una partida, el guanyador celebrava la seva victòria cantant o recitant amb una veu especial unes fórmules més aviat breus, el contingut de les quals estava relacionat amb el tema del gravat de l'abia guanyadora. Així, en el marc d'aquest joc, l'ésser o l'objecte representat gràficament en la peça d'abia era identificat, no pel seu nom propi, sinó per la seva pròpia divisa que era una altra manera de designar aquells éssers o objectes.

Diguem de moment que en el joc d'abia, les divises s'atribueixen a les imatges gravades en les fitxes. Però l'atribució de divises es fa també directament sense la mediació d'aquest procés d'abstracció que és el gravat. Els cants dels ocells i els sons produïts per altres animals són també "traduïts" en paraules que esdevenen com les divises d'aquests éssers de la creació o, si es vol, com una sentència de tall poètic que d'una manera descriptiva o al·legòrica fa referència a alguns dels seus trets més característics. Cal saber que aquesta altra manera de parlar de les coses esta relacionada amb el llenguatge tamborinejat que és una forma particular de llenguatge emprat per transmetre missatges i conversar a distància amb l'ajut dels sons que l'emissor produeix sobre el tambor de fusta anomenat nkul.

Aquest llenguatge es basa fonamentalment en la reproducció sonora dels tons de les paraules que s'obté picant amb dues manetes sobre els llavis oberts del tambor de fusta.

Segons els etnomusicòlegs i els diferents autors que han estudiat l'ús del tambor de fusta nkul, aquest instrument permet produir una gamma de sons prou ample dominada pels dos sons principals, el to alt i el to baix. L'encarregat de tocar aquest instrument té a cada ma una maneta (mbas nkul) amb les quals colpeja alternant el llavi superior i l'inferior tot imprimint el ritme específic de cada missatge. Cal recordar que la llengua dels betí, com la majoria de les llengües bantus, és una llengua tonal. Cada síl·laba té el seu to (alt, baix, mitjà...) i el canvi de to d'una síl·laba pot fer canviar el sentit del mot. En transmetre un missatge, doncs, l'emissor colpeja sobre el llavi superior si vol reproduir una síl·laba amb un to alt o sobre el llavi inferior si vol reproduir una síl·laba amb el to baix. Segons Tsala, dos cops batuts simultàniament sobre els dos llavis reprodueixen el to mitjà. Una síl·laba llarga s'obté repetint ràpidament el mateix cop. De totes maneres els tons no són reproduïts lliurament sinó que, seguint certs principis, són distribuïts i combinats de tal manera que cada frase es veu afectada d'un ritme propi. És així doncs com gràcies al ritme, dues frases amb la mateixa estructura tonal, però d'intensitat diferent, seran tamborinejades diferentment. Encara que, en la formulació d'un enunciat tamborinejat el ritme jugui un paper més important que els tons pel que fa la seva comprensió, això no treu que la reproducció del to sobre el tambor pot prestar-se a confusió, car una mateixa distribució de tons pot convenir a diverses paraules amb el mateix nombre de síl·labes. Per resoldre aquesta dificultat, el receptor tindrà en compte el context del missatge, és cert, però amb això de vegades pot no haver-n'hi prou. És aquí on, per a prevenir aquesta dificultat però potser també per a donar a aquesta forma de llenguatge una dimensió poètica particular, intervé la retòrica. El llenguatge tamborinejat en efecte designa les coses, les persones i les accions més corrents mitjançant perífrasis literàries. És així, per exemple, com l'elefant esdevé "l'animal que ho destrossa tot"; el lleopard, "la bèstia que esgarrapa i mossega"; el gos, "aquell que arriba primer a tot arreu", la dona, "la tribu d'aquells que no tenen penis" ... Moltes d'aquestes perífrasis s'han transformat en proverbis, dites o divises. És el cas del ndan, que és una sentència concisa que acompanya el nom propi de les persones. En néixer, el nadó rep, a més del nom, la seva divisa personal. Més tard en pot rebre d'altres.

Aquestes divises personals [vegis ibid, quadre] s'utilitzen en el llenguatge corrent sovint quan es vol lloar una persona, però sobretot quan se li vol dir alguna cosa a través del llenguatge tamborinejat. També caldria dir que aquestes divises són un recurs literari que els poetes i trobadors de l'arpa-cítara mvet recorden en donar el nom dels herois de les seves grans epopeies.

En el llenguatge tamborinejat, l'emissor, en començar a transmetre el seu missatge, per identificar-se reprodueix els tons de la seva divisa personal i els de la divisa del seu destinatari per tal que obri bé les orelles. Aquesta tècnica és igualment emprada en una altra forma de llenguatge no tamborinejat anomenat ekiga, que consisteix a reproduir amb la veu els tons sense els mots, emetent en falset el so de la síl·laba "ke", que hom repeteix donant cada vegada el to que li correspon.

Aquesta altra forma de llenguatge s'empra sobretot per cridar, mitjançant la seva divisa una persona d'un camp a l'altre o d'una clariana al camp, quan l'emissor i el receptor es troben a una distància més aviat curta i no disposen d'un tambor de fusta o no saben tocar-lo.

Si amb l'escriptura fonètica s'ha arribat a fixar l'activitat verbal a través d'uns signes gràfics, amb el llenguatge tamborinejat, aquests pobles bantu han aconseguit traduir l'activitat verbal en uns signes sonors instrumentals. En aquestes dues formes de comunicació, el condicionament lingüístic és evident. És potser per aquesta raó que el lingüista P. ALEXANDRE no dubtà en considerar el llenguatge tamborinejat com una escriptura sonora

És en aquest context on cal situar les divises donades als objectes, animals, plantes i altres éssers de la creació gravats en les fitxes del joc d'abia. Sabem que algunes d'aquestes divises són emprades com proverbis; d'altres reprodueixen dites que tradueixen els crits emesos pels animals en paraules intel·ligibles pels humans; algunes d'aquestes dites o divises es limiten a reproduir aquests crits en forma d'onomatopeies o a transmetre la sensació que poden crear alguns dels seus comportaments mitjançà l'ús d'ideofons. Ara bé, totes aquestes formes d'expressió literària són susceptibles de ser traduïdes en sons gràcies a l'art del llenguatge tamborinejat i a una tècnica que combina la literatura i una matèria fònica no humana.

Quan per altra banda la literatura creada per a evitar l'ambigüitat d'una matèria fònica limitada pot anar acompanyada o ser emprada per a identificar els seus referents traduïts en elements gràfics esculpits en les peces del joc d'abia, podríem dir que ens trobem davant d'una producció cultural que molt be podríem considerar com una forma complexa de comunicació o de literatura àudio-visual que podríem caracteritzar a) per l'associació d'un element gràfic amb un element oral que s'identifica adoptant una forma poètica més o menys convencional, i b) per la possibilitat que ofereix aquesta forma poètica d'adaptar-se a la forma sonora instrumental pròpia del llenguatge tamborinejat utilitzat com un mitjà de comunicació a distància.

Altres apartats:

• Els gravats de les abia: una forma de protoescriptura?