{ Dossier dels Bantús de Cultures del Món }

Els seus avatars. Un corpus iconogràfic excepcional

Autor: Lluis Mallart El joc d'abia és una institució definitivament instal·lada en el passat de la vida d'aquests pobles. En ser prohibit per les autoritats colonials, passà de la plaça pública a la clandestinitat on de mica en mica va anar perdent tota la seva dimensió social.

Diguem de totes maneres que amb el pas del temps aquestes fitxes han esdevingut no tan sols unes peces de museu, un ornament personal, una font d'inspiració per els dissenyadors gràfics africans i occidentals, sinó també un dels símbols de la cultura tradicional africana. Tot això és interessant perquè planteja el problema del lloc que ocupen avui certs objectes d'aquestes cultures i de l'estatut que reben fora del seu context amb la pèrdua de la seva eficàcia, de la seva significació i de les seves funcions originals, i amb l'atribució de noves funcions. És el cas d'aquells objectes quotidians que, seguint els cànons d'una altra estètica, han estat transformats en "objectes d'art" i potser amb tota la raó perquè realment no eren altra cosa encara que fossin creats seguint els principis d'una altra estètica; i moltes vegades també es transformaren en font d'inspiració tant per als artistes occidentals, com per als locals. Tots coneixem la influència que en les primeres dècades del segle XX exercí la descoberta de l'art africà entre els postimpressionistes i cubistes. I en un món com el nostre, en què l'art té un preu, tots sabem que aquestes obres s'han transformat finalment en "objectes preciosos" en mans dels col·leccionistes, comerciants d'art o dels simples ciutadans.

Deixant de banda els diferents avatars per què han passat les peces d'aquest joc sense oblidar però la responsabilitat de la colonització en tot aquest procés, el fet és que, avui, podem disposar d'un corpus excepcional d'aquestes peces que romanen disponibles per a ser contemplades i examinades en els diferents museus africans i europeusi. I això, malgrat tot, és un fet important almenys per a la recerca quan l'investigador es proposa estudiar-les per a fer-les descobrir als seus lectors i per a posar-les d'alguna manera a l'abast dels descendents d'aquells artistes africans tot mostrant a tots la capacitat estètica d'aquests pobles africans.

El nombre prou important d'aquestes peces que formen com acabem de dir un corpus homogeni procedint del mateix marc geogràfic i cultural ens dóna, en efecte, la possibilitat d'analitzar-les i comparar-les entre si ja que ens ofereix una quantitat i varietat prou significativa dels temes gravats, la qual cosa permet de comprendre millor els diferents conceptes que configuren el seu estil. Les variants sobre un mateix tema ens permeten, per altra banda, descobrir la diversitat de resolucions adoptades per aquests artistes camerunesos en la seva manera de concebre aquesta forma d'art gràfic.

Cal saber que el joc d'abia no funcionava com per exemple els nostres jocs de cartes en què cada figura té un valor i el nombre d'aquestes figures és limitat. El tema de la figura gravada en aquestes peces (un peix, una serp, un búfal, un instrument de música...) no feia ni guanyar ni perdre la partida. Així doncs el gravat era un element completament gratuït en el sentit de que no tenia cap funció objectiva per a determinar el guanyador o perdedor. Aquesta gratuïtat és important per a comprendre la no funcionalitat, ni tan sols lúdica, d'un art o per a descobrir-hi, al contrari, una funció o utilitat que caldrà situar a un nivell simbòlic considerant cada un d'aquests gravats com l'expressió gràfica del pas de la indiferenciació dels éssers de l'univers a la seva individualització. Seria llavors quan podríem considerar el grafisme de les abia com l'expressió d'un mite sobre la creació transmès en forma de joc. Un mite que potser té com a prolegòmens el fet de ser representat plàsticament amb aquella forma d'ou que reben les peces d'aquest joc com si els éssers i les coses representades romanguessin encara en la seva matriu original abans que l'atzar permetés escenificar i celebrar el seu pas vers una existència individual.

És així que gràcies a aquesta llibertat creadora, els autors d'aquestes peces ens han pogut deixar una petita enciclopèdia gràfica perquè podien gravar tot allò que volien sense cap límit ni temàtic ni formal, llevat es clar d'aquells que imposaven la pròpia matèria i les convencions plàstiques d'un poble d'artistes que va imprimir un estil propi en aquestes petites xilografies. En aquest sentit podríem dir també que aquestes peces ens ofereixen un petit manual d'art plàstic: el seu examen minuciós ens permet comprendre la manera com aquest poble bantu de l'Àfrica central va concebre i aplicar les nocions par exemple d'espai, de perspectiva, de simetria, de mesura i desmesura, de simplificació i estilització creant formes de tall figuratiu però també de tall abstracte, decoratiu, escenogràfic, al·legòric... i posés en forma molts d'aquells principis que mes tard adoptaria el cubisme i tot això en el marc d'unes petites xilografies que es mostren com unes autentiques miniatures.

Altres apartats: