L'abia

Fins no fa gaire, en les clarianes de la selva camerunesa, i potser fins i tot més enllà, els homes es lliuraven apassionadament a un joc d'atzar, en el qual arribaven a apostar-se tot el que posseïen, incloent-hi el risc de perdre-hi la seva pròpia llibertat.

Aquest joc es practicava amb unes fitxes, de forma generalment ovalada, (de 3/4 x 2/3 cm) tallades del tegument ossi de la grana del fruit d'un arbre anomenat elang en ewondo (Autranella congolensis) i gravades en una de les seves cares.

Cada jugador tenia les seves. En començar una partida, cada un d'ells n'escollia una i la posava en una panera que el jutge del joc sacsejava i tirava a terra amb una certa solemnitat.

El principi de "a cara o creu" - com diríem nosaltres - arranjat adequadament per tal que la partida pogués jugar-se amb més de dos jugadors, determinava la fitxa guanyadora. El vencedor afortunat, feia seu l'import de les apostes i entonava un cant o escampava al vent uns mots de triomf que tenien per tema el motiu gravat sobre una de les cares de la seva fitxa.

Gràcies a aquestes frases curtes adornades amb onomatopeies o ideòfons i de vegades fins i tot cantades, el guanyador celebrava la velocitat de la cursa de l'antílop, la desgràcia de la rata-pinyada, l'actitud deshonesta d'una dona, o bé encara el record d'un fet, ridícul o tràgic, conegut de tots.

Aquest joc s'anomenava abia. Les seves fitxes, mvia. Avui ja no s'hi juga. L'administració colonial alemanya primer (1896) i la francesa després, ajudades per l'acció "civilitzadora" de les missions cristianes, s'encarregaren de prohibir-lo. Amb la seva prohibició desapareixia, és cert, una de les grans manifestacions lúdiques d'aquelles societats, però sobretot es perdia una forma d'expressió plàstica acompanyada d'una forma d'expressió oral, que potser podríem considerar com una forma original de comunicació en què es feia coincidir, com en els nostres mitjans àudio-visuals, la imatge amb la paraula