Introducció (Ferran Cabrero)

Els bantus, més de 80 milions de persones, son aquells pobles africans que parlen les diverses llengües bantu. El nombre de llengües bantus arriba a més de quatrescentes i venen d'una mateixa arrel lingüística ancestral coneguda com "proto-bantú". El Ki-suahili és la llengua bantu que s'utilitza més ampliament i és considerada com una llengüa franca pel voltant de 5 milions de persones que viuen als països de la costa est africana.

Els parlants bantus es van moure de les seves terres natals (la regió dels Grans Llacs) cap al sud al voltant de l'any 1000 AC en una de les més grans migracions de la historia humana. Sembla ser que aquest moviment de població, massiu en nombre però escalonat en el temps i no exempt de retrocessos, va continuar fins el segle III o IV DC.

Des de llavors, els bantus ocupen les regions que començen a l'equador i continuen avall fins Port Elisabeth, Sud-àfrica. En els inicis de la colonització europea, els navegants portuguesos ja es vàren sorpendre de les similituds lingüistiques dels habitants del regne del Congo i aquells de la costa est africana. Fóra de les similituds lingüístiques, però, els bantus presenten diferències que fan que sigui difícil que hom pugui parlar de "cultura" bantú.

Els pobles bantus pertanyen, almenys, a dos grans grups culturals. Entre els grups que conformen el bloc bantu de l'est es troben els xhoses, els zulus, els kikuyus, i els shones. Els bantus de l'oest inclouen els hereros, els fangs, i els tongues. Els bantus constitueixen la base de la població de la República de Sud-àfrica, Lesotho, Swazilàndia, Botswana, Zimbabwe, Zàmbia, Malawi, Moçambic, Angola, Tanzània, Rwanda, Burundi, Congo, Gabon i Guinea Equatorial, de la major partida del territori de la República Democràtica del Congo, de la part nord-occidental de Namíbia i de la part sud del Camerun i d'Uganda.

Si bé és cert que la majoria de llengües bantus no corren perill de desaparició, avui dia els diferents pobles bantus tenen el repte de fer front als fluxos econòmics, polítics, i mediàtics internacionals que sovint no promouen la preservació de valors, pràctiques, i institucions autòctones. Expressions culturals pròpies, tradicionals i comunitàries, xoquen amb l'individualisme, el consumisme, i la cultura de la banalitat que Occident ofereix i trata d'imposar com a realitat única.

S'ha de fer esment especial als conflictes armats de la regió, que s'han incrementat després de la caiguda del mur de Berlin. Lluny de l'equilibri de la Guerra Freda, la dinámica geopolítica de posar i treure governs favorables als interessos econòmics (especialment de França i Anglaterra, les antigues metròpolis de la regió, i ara dels Estats Units), ha potenciat en els últims anys guerres interétniques i interestatals amb milers de víctimes civils i unes conseqüències desastroses per a les fràgils economies de països que es troben en les posicions més baixes de l'índex de desenvolupament humà de l'ONU.

Aquesta situació de conflictes crònics i de xoc cultural desigual, que va començar amb el colonialisme europeu del segle XIX però que ha empitjorat amb l'ús de les noves tecnologies, comporta la pèrdua d'identitat i la desestructuració social de moltes societats africanes. La desaparició de l'abia, com a expressió lúdica i d'interrelació social, única al món, dels pobles bantus, n'és un exemple.