El present: adaptació cultural i capacitat de recuperació en una època de crisi

L'assassinat del president del Consell Nacional de Papua Occidental, Theys Eluay, el novembre del 2001, gairebé amb tota seguretat a mans de membres del KOPASSUS, les forces "especials" d'Indonèsia, sembla que forma part d'un pla coordinat pels militars de la línia dura per fer fracassar el recent procés de concessió d'una autonomia especial a Papua Occidental. Les últimes declaracions de la presidenta Megawati Sukarnoputri, en les quals exhortava l'exèrcit a aplicar totes les mesures necessàries per impedir la divisió d'Indonèsia -"no deixeu que us desanimi la qüestió dels drets humans, perquè actueu segons les doctrines del TNI (l'exèrcit)"-, volen dir que totes les manifestacions "papús", polítiques i culturals, seran esclafades sense pietat. Ha arribat el moment de reparar la terrible injustícia que la comunitat internacional va cometre amb l'"Acte d'elecció lliure". L'ONU també n'és responsable. Encara que sigui impossible fer tornar totes les persones assassinades en aquests 38 anys, encara es pot aturar el genocidi i començar a respectar els drets fonamentals, com ara el de l'autodeterminació del poble de Papua Occidental.

L'autodeterminació és la condició necessària per tal que els pobles de Papua Occidental puguin prosperar, però si amb això n'hi haurà prou dependrà de cada poble. En el cas dels asmats, els costums tradicionals de la caça de caps i el canibalisme estan tan arrelats en la seva identitat que els més grans són del parer que, sense ells, la cultura és buida. Els asmats produeixen obres per a un mercat estrany i fins i tot els promotors més entusiastes admeten que han perdut el feroç poder original que tenien. També podria ser que els nous escultors produissin deliberadament béns desnaturalitzats que no tenen relació amb el món real dels asmats, excepte en les formes exteriors, separats del seu món secret, protegit en una memoria passionis. Encara que el canibalisme i la caça de caps han rebut una censura general, s'ha de comprendre que, des del punt de vista dels asmats, formen part d'un sistema ètic que és la raó de ser d'un poble. La qüestió és quins són els recursos que pot generar la memoria passionis dels asmats per tal que puguin viure, no pas com a indonesis de segona classe, ni tan sols com a ciutadans de Papua Occidental en una nova realitat política, sinó com a asmats. És possible que el sistema ètic primordial permeti (si l'entorn se salva) certs canvis de forma per tal que, per exemple, els cranis humans es substitueixin per cranis de fusta tallada. La idea és més poderosa que la forma. El wow-ipits és un gran artista, s'apliqui el criteri que s'apliqui, però, més que això, està atribuït de la memòria de com van sorgir els asmats i forma part de la terra. Més profunda i anterior al canibalisme i la caça de caps, hi ha la terra. Si els asmats poguessin escollir, en una hipotètica Papua Occidental lliure, entre transformar el seu paisatge etern en un entorn profanat per fer diners (temporalment), una terra erma despullada dels seus arbres o modificar algunes formes de les seves cerimònies com a mitjà per garantir la continuïtat de la terra i la cultura, potser escollirien la tercera opció, que "capgira les realitats existents". Sigui com sigui, aquesta decisió no concerneix a cap grup de fora. Aquesta elecció, el dret d'un poble a venerar i conservar la seva terra, és un dret humà bàsic i tota cultura que el negui és una cultura degradada. Si la cultura asmata es perd, la humanitat perd un sistema ètic, una part de la seva diversitat, i un dels últims vestigis de la nostra naturalesa humana real, una altra part de la naturalesa que ens entestem a destruir.