El significat del territori i els noms aborígens

Jambun està situat en una verda clariana guanyada a la selva per a terra de conreu. Les muntanyes, els turons, els meandres del riu i els salts d'aigua que l'envolten són, a ulls profans, producte de l'acció del temps i la naturalesa, però, per a la gent de Jambun, l'entorn té un significat; consisteix en evidències de la seva pròpia història. Dirrabigal (o Split Rock en anglès) no és tan sols una muntanya amb el cim en forma de forca, sinó que aquest singular perfil és resultat de la persecució de la serp per atrapar l'ocell (Bagingila) que li havia robat algunes brases del foc, quan només ella en tenia i la resta d'animals es delien per arrabassar-les-hi; el mateix lloc on es troba la comunitat de Jambun no hi seria si no hagués estat per les dues dones (Birma i Ganbaganba) que van fer una presa en aquesta zona per atrapar un gran peix (Barramundi); o el salt d'aigua de Murray Falls no existiria tal com és, si el colom (Brown Pigeon) no hi hagués estat picotejant fins a foradar les roques. Tot això passava a l'inici del temps -Jujaba per als dyirbals-, quan la terra estava poblada pels múltiples éssers creadors, responsables de la vida, el paisatge, els animals, les plantes i l'estil de vida dels aborígens.

A Jambun, aquestes narracions es continuen explicant, però cada vegada hi ha més dificultats per transmetre-les. Només la gent gran de la comunitat coneix les històries i els llocs on van succeir. Els joves, en general, no estan gaire interessats en els mites de la seva cultura i, tot i que els són familiars, n'hi ha pocs que siguin capaços de reproduir-los amb la riquesa de detalls de la gent més gran. De totes maneres, les històries de creació formen part de l'ideari col·lectiu d'identificació i s'utilitzen per marcar diferència respecte a d'altres cultures. Quan es pregunta sobre els elements que més valoren de la seva cultura, sempre apareixen els mites i els éssers creadors, encara que no els coneguin. És com si la seva simple existència fos suficient per mantenir la pròpia identitat.

Les històries de la creació estan intrínsecament vinculades al territori, a llocs concrets. En la mitologia aborigen la principal referència és l'espai, més que no pas el temps. És a dir, és més important "on" va succeir tal fet que no pas "quan". I la gent pertany als llocs de la mateixa manera que els llocs pertanyen a la gent. Les expressions més habituals per parlar de persones i llocs és: "X pertany a aquell lloc" o "Aquell lloc pertany a la família X" o "Jo sóc d'aquell lloc, em pertany", per referir-se a un lloc concret, que tant pot tractar-se d'una roca al mig d'un riu com d'una part d'un meandre o d'una bauma.
Un altre element que vincula les persones amb el territori i el seu significat són els noms personals en aborigen (en dyirbal). No només les persones pertanyen als llocs, sinó que, a més, els seus noms provenen d'aquests llocs (i d'animals o parts d'animals que foren éssers creadors i d'elements de la naturalesa que es van manifestar o que es manifesten en llocs concrets). I, com que els noms personals també procedeixen de parents avantpassats, d'aquesta manera cada persona es vincula amb el sistema de parentiu, el territori tribal, la llengua tradicional i la història i l'origen del grup representada en els mites del Dreaming.

Els noms personals pertanyen a cadascú i no és de bona educació, en la cultura dyirbal, d'adreçar-se directament a algú anomenant-lo pel seu nom personal aborigen.
Hi ha gent concreta que té la responsabilitat de posar el nom personal, gent que posseeix un ampli coneixement de les connexions genealògiques del seu poble, així com dels llocs i les històries relacionades amb els llocs. En el cas de Jambun, aquesta responsabilitat recau en una senyora, una de les dones elder ('anciana') del grup, a qui anomenarem JB, i és a qui es demana quin nom correspon a cada criatura quan neix. JB té una memòria prodigiosa i sap perfectament quin nom és el que li pertoca a tal persona abans que neixi, pel parentiu que guarda amb els seus avantpassats (principalment per línia paterna, però no exclusivament). La successió de la persona que dóna els noms és un fet important. Ara a Jambun ja s'està preparant a una altra dona, HD, que encara no és una elder, però que ho serà. HD està aprenent les connexions de parentiu i els noms corresponents. Però aquesta vegada la transmissió no és només oral, sinó que HD ho té tot escrit en una llibreta [5] .
Alguns dels significats dels noms personals en dyirbal són [6] :
- Dalt de tot de la cascada X.
- Una zona pantanosa prop de X.
- Un roc prop de X.
- Remolí d'aigua a X.
- Núvol vermell a la posta de sol.
- Vent fort que destrueix la natura.
- Colom descansant al niu.
- La pedra que s'emporta el remolí i causa ciclons.
- La mandíbula de l'anguila.
- El turó al cantó dret del rierol X.
- Un profund pou d'aigua a X.
- Aigua (brollador) que surt de la terra a X.

Al significat tradicional del territori se n'hi ha incorporat un altre. Aquesta nova interpretació té a veure amb els dramàtics fets històrics que s'hi van viure durant l'època més violenta de la invasió europea. Així, alguns indrets tenen avui dia un sentit emocionalment trist, ja que es tracta de zones on es van produir massacres d'indígenes per part de la població nouvinguda. Prop de Jambun hi ha tres llocs diferents on van succeir fets semblants. En un, van enverinar amb estricnina els aborígens i els van fer córrer perquè l'efecte fos més ràpid. Un home que va aconseguir sobreviure ho va poder explicar a la resta de gent. Malauradament, fets com aquest es van repetir en moltes més àrees i existeix una clara voluntat, per part de la població aborigen, que aquests esdeveniments es reconeguin com a part de la història australiana [7]. Per això, segons MJ, un dels elders de la comunitat, tenen la intenció de col·locar una placa commemorativa en els llocs on es van realitzar massacres, com una manera de deixar constància d'aquests fets i amb la finalitat que no s'oblidin.

L'especial vinculació entre persones i territori es mantenia, abans, amb cerimònies i rituals específics i amb l'estil de vida tradicional, la qual cosa feia que es visitessin sovint els indrets culturalment significatius. Avui dia, l'accés a llocs d'importància històrica aborigen és un dels temes més conflictius que hi ha a Austràlia. Amb l'arribada de la població europea i el desplaçament de la població autòctona, es va establir una legalitat de propietat territorial basada en la jurisprudència occidental, per la qual un terreny pertany, bàsicament, a qui el compra -en aquest cas a la Corona britànica, qui, sota el principi de terra nullius ('terra de ningú'), es va apropiar dels territoris aborígens. Com que els natius no tenien títols escrits de propietats, no se'ls considerava propietaris legals i els colons blancs van anar ocupant els territoris tribals.

En el cas de Jambun, els seus habitants viuen en territori tradicional, però, d'acord amb la llei australiana, no en són els propietaris. El 1977 una institució del govern federal australià -el Federal Government's Aboriginal Land Fund Commission- va cedir 245 hectàrees de terreny i 2.501 hectàrees de bosc en concepte de leasing als habitants de la comunitat [8]. És a dir, el govern continua sent el propietari (des d'un punt de vista occidental) de la terra on s'ubica avui dia Jambun, amb la possibilitat que passi a mans aborígens més endavant.

La gent de Jambun -i altres persones dyirbals que no hi viuen actualment- considera seu el terreny en el qual està ubicada la comunitat i els voltants, ocupats ara per camps de bananes, de mangos i algun parc natural. I, per accedir-hi, han de demanar permís. Alguns grangers i ramaders que exploten aquestes propietats no hi posen cap impediment que hi vagin de tant en tant, sempre que en tinguin notícia. N'hi ha d'altres, però, que són molt reticents que qualsevol aborigen entri a les "seves" propietats i més encara si no ho notifiquen. I això causa molt malestar entre la població nativa.

[...] we got to get a permission to go there! [...] Some good people [...] Aboriginals have been working for their parents, their grandfather, we go anywhere that place. But some of them, some new commers, some of them, still don't like Aboriginal people.
MJ, elder de Jambun

La qüestió és que tant els uns com els altres consideren aquests terrenys com a propis, els uns per la legalitat vigent i els altres, també, però per una llei no reconeguda oficialment, per la llei tribal.

La convivència dels dos sistemes, pel que fa al territori, no és necessàriament impossible. De fet, es tracta de dues maneres diferents d'utilitzar-lo. Els grangers necessiten explotar econòmicament el terreny i els aborígens només demanen poder tenir accés a llocs concrets per cuidar-los, com han fet sempre. Tenir cura del lloc que està directament vinculat a cada persona significa visitar-lo regularment, entrar en contacte amb els éssers creadors a través de cançons i rituals, repassar-ne o afegir-hi pintures o gravats existents o, simplement, mantenir-ne l'entorn (arrencar-ne males herbes o treure'n pedres), perquè s'assembli tant com sigui possible a com el van heretar.

Our problem today [...] we just can't go into our traditional fishing ground [...] We got to get a permission! [...] from the landlord, yes. That's the thing. Really, we don't like it. Aboriginal people was here before they came down [...] That was the traditional camping place or whatever, the story place, before they ever came [...]
You see, you go there, you never destroy anything, all you do is camp down, fish. You don't take anything [...] We got to keep the place clean. That's how I've been brought up with Aboriginal people. We got to keep that place clean because, you know, it's an important place [...] We don't want the hole land of it, just that little bit there. Might be only land from me to that building there just around here. That's all we need. They can have the rest. Yeah, that's all.
MJ, elder de Jambun

El tema de l'accés als territoris o a llocs d'importància cultural està relacionat amb la política de reconciliació, promuguda, a principis de 1990, per Paul Keating quan era primer ministre d'Austràlia. Aquesta política intentava establir un procés de conciliació entre les dues comunitats, l'aborigen i la blanca australiana, i passava per un reconeixement oficial de l'impacte de la invasió i les seves desastroses conseqüències per a la població indígena. Amb l'arribada al poder del conservador John Howard, el 1996, els pocs passos que s'havien fet en aquest sentit, es van anul·lar. De manera que durant els primers anys del govern de Howard, el pressupost per a la comissió encarregada de tirar endavant el procés va disminuir dràsticament. Avui dia, però, s'ha reactivat el tema, més que políticament, socialment, ja que, en general, hi ha un clar moviment de la població australiana a favor d'aquest procés.

Els diferents grups aborígens desconfien bastant del significat real d'aquesta política de reconciliació. Els van envair, els van prendre les terres, els van massacrar i ara se'ls demana que es "reconciliïn". Potser això és massa per a ells. En aquest sentit, algunes de les preguntes que es plantegen, tal com explicava un dels elders de Jambun, són:

What's the real meaning of "Reconciliation"? What will change once we are reconciled? What will we get from it?
GE, elder de Jambun

A més, el discurs de reconciliació s'ha elaborat des de la política dominant i, per tant, sota la ideologia de rendibilitat pròpia de la concepció occidental. En aquest sentit, quan es reivindiquen territoris tribals, una de les qüestions que es planteja als aborígens és quins són els objectius que es preveuen realitzar en el territori reclamat. És a dir, què hi pensen fer. Això n'indigna molts, encara que ho expressin en to de broma:

[...] silly question: what you gonna do with the land? [...] My property. I'll do whatever I want to do. Grow bananas, oranges, whatever! [...] We claim our own land and they want to know what we gonna do with it. Oh!
MJ, elder de Jambun

Els indígenes consideren que no hi pot haver reconciliació si no hi ha reconeixement de drets territorials que permetin mantenir el vincle tradicional amb zones concretes. No demanen títols de propietat de terrenys que ja estan en mans privades, saben que no aconseguirien res per aquesta via [9] -tot i que en el fons és la seva reivindicació històrica-, sinó poder accedir i cuidar els llocs que tenen una importància cultural especial per a les persones i per als grups tribals.