Alerta 9 - 2003 (6-12-2003) per Lester R. Brown

“Estem creant una bombolla econòmica: una economia amb uns beneficis artificialment inflats a base de destruir el capital natural de la Terra”, diu Lester R. Brown en el seu nou llibre Plan B: Rescuing a Planet Under Stress and a Civilization in Trouble (‘Pla B: salvar un planeta sotmès a estrès i una civilització en problemes’).

“Cada any, la bombolla es va fent més gran a mesura que les nostres demandes s’expandeixen. El repte de la nostra generació és desinflar la bombolla econòmica mundial abans no esclati”, diu Brown, president i fundador de Earth Policy Institute, una organització de recerca ambiental independent establerta a Washington.

Al llarg de la major part de la història de la humanitat, hem viscut de la producció sostenible de la terra: els interessos de la seva riquesa natural. Ara estem consumint aquesta riquesa. L’economia actual es basa en part en tallar arbres més ràpid del que creixen, pasturar excessivament i convertir les pastures en deserts, sobreexplotar els aqüífers i deixar secs els rius. Degut a la producció agrícola, l’erosió del sòl supera la formació de sòl nou: lentament es priva el sòl de la pròpia fertilitat. Estem pescant peixos als oceans més ràpid del que es poden reproduir.

“Estem emetent diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera més ràpid del que la Terra el pot absorbir i es crea l’efecte d’hivernacle. L’augment atmosfèric dels nivells de CO2 garanteix un augment de la temperatura al llarg d’aquest segle que pot arribar a igualar la diferència entre les glaciacions i el present”, destaca Brown a Plan B, que va ser finançant pel Fons de Població de les Nacions Unides.

Les bombolles econòmiques no són noves. Els inversors americans en van viure directament una quan va esclatar la bombolla de les accions en noves tecnologies i el Nasdaq, l’indicador d’aquestes tecnologies, va caure un 75 %. Els japonesos van tenir una altra experiència similar el 1989, quan va esclatar la bombolla immobiliària i les accions i els valors immobiliaris es van depreciar el 60 %. Com a conseqüència de la pèrdua de valor i altres efectes d’aquesta depreciació, la dinàmica economia japonesa ha quedat aturada des d’aleshores.

L’esclat d’aquestes dues bombolles va afectar principalment la gent de l’Occident industrialitzat i del Japó. Però, si esclata la bombolla construïda sobre l’excés de consum del capital natural de la Terra, aleshores afectarà tot el món.

Fins ara, les conseqüències del consum excessiu de capital natural, com ara l’exhauriment dels aqüífers, la destrucció de les pesqueries i la desforestació, han estat locals. Però el gran nombre i la magnitud d’aquests esdeveniments estan arribant a un punt que poden tenir efectes globals.

L’alimentació és el sector més vulnerable als daltabaixos, principalment perquè els guanys impressionants de les darreres dècades s’han assolit en part per l’excés de bombeig i de pasturatge. L’excés de bombeig d’aigua és històricament recent per l’àmplia disponibilitat de potents bombes de gasoil o elèctriques durant els darrers cinquanta anys. Els aqüífers estan sobreexplotats en algunes zones de països com la Xina, l’Índia i els Estats Units, que junts produeixen prop de la meitat de la collita mundial de gra.

L’excés de bombeig crea una il·lusió perillosa de la seguretat alimentària, perquè és un camí per augmentar l’actual producció alimentària i que virtualment garanteix una davallada futura de la producció quan l’aqüífer s’exhaureixi. En el passat, els efectes de l’exhauriment dels aqüífers per la producció es trobaven en països poc poblats, com ara l’Aràbia Saudita, però ara són visibles en països com la Xina.

Després d’un remarcable creixement de la producció de gra, que va passar de 90 milions de tones el 1950 fins a la collita històrica de 390 milions de tones del 1998, la Xina ha començat a produir menys gra i ha baixat fins a 330 milions de tones el 2003. Aquesta davallada de 60 milions de tones supera la producció canadenca de gra. Fins ara, la Xina ha superat aquesta situació utilitzant els grans estocs de gra. Això potser ho pot fer un o dos anys més, però després haurà d’importar quantitats ingents de gra.

Si la Xina entra en el mercat mundial de gra vol dir que haurà de comprar en el mercat nord-americà, el principal exportador de gra del món. D’aquesta manera es podria crear una delicada situació geopolítica en què 1.300 milions de consumidors xinesos, amb un comerç excedentari de 100.000 milions de dòlars amb els EUA, estiguin competint amb els consumidors nord-americans pel gra nord-americà i els preus dels aliments comencin a pujar.

L’escassetat d’aigua, com la de la Xina, està esdevenint global i està creuant fronteres a través del comerç internacional de gra. Els països que han d’afrontar manques d’aigua importen l’aigua en forma de gra. Com que es necessiten 1.000 tones d’aigua per produir una tona de gra, aquesta és la via més eficient d’importar aigua. El gra ha esdevingut la moneda que fan servir els països per equilibrar els seus balanços hídrics. Comerciar amb el futur del gra és, d’alguna manera, comerciar amb el futur de l’aigua.

Els grangers poden estar fent front a les temperatures més altes que cap generació s’hagi trobat abans des de l’aparició de l’agricultura. Els setze anys més calorosos des que van començar els registres termomètrics el 1880, han estat després de 1980. Els tres anys que han batut els rècords (1998, 2001 i 2002) estan entre els darrers cinc anys i les collites estan patint el pitjor estrès de calor. Ecòlegs de l’Institut Internacional de Recerca de l’Arròs de Filipines i del Departament d’Agricultura dels EUA han establert la regla general que cada grau centígrad que puja la temperatura durant l’estació de creixement redueix la producció en un 10 %.

La davallada del nivell dels aqüífers i l’augment de les temperatures ajuden a explicar perquè la producció de gra ha quedat per sota del consum durant els darrers quatre anys i ha deixat les reserves de gra en el seu nivell més baix en una generació. Si la manca de gra continua, hi haurà una pujada de preus que pot desestabilitzar governs i empobrir més gent que mai en tota la història.

“El Pla A —la indústria, com sempre— no funciona. Això està creant una bombolla econòmica. El Plan B descriu com desinflar la bombolla econòmica abans no esclati”, diu Brown. “Això representa, per exemple, reduir la demanda d’aigua fins als nivells sostenibles per als aqüífers, a través d’augmentar la productivitat de l’aigua i d’accelerar el canvi cap a famílies més petites. Si tenim en compte que els gairebé 3.000 milions de persones que s’afegiran al planeta fins al 2050 naixeran en països amb mancances d’aigua, veiem que la pressió sobre l’abastament d’aigua augmentarà. Si la població no s’estabilitza aviat, la situació de l’aigua en alguns països es farà incontrolable.”

Accelerar el canvi cap a famílies més petites i estabilitzar la població vol dir posar atenció sanitària reproductiva a l’abast de les dones, donar informació sobre planificació familiar i invertir fortament en educació per garantir que s’assoleixi l’objectiu de les Nacions Unides de l’escolarització primària universal per al 2015. Com més educació reben les dones, més opcions tenen i porten menys fills al món. Ara tenim la riquesa i el coneixement per eradicar la pobresa que alimenta el ràpid creixement de la població.

“Evitar els efectes nocius de les altes temperatures sobre les collites agrícoles vol dir moure’s ràpid per estabilitzar el clima. “A Plan B —diu Brown— suggereixo disminuir les emissions totals de carboni a la meitat per al 2015. És completament realitzable, com suggereixen un bon nombre d’estudis recents. Si les altes temperatures disminueixen la producció agrícola, la pressió social per reemplaçar el carbó i el petroli per gas natural, energia eòlica i hidrogen s’intensificarà arreu del món.”

Una simple mesura, com canviar les obsoletes bombetes incandescents per bombetes fluorescents compactes d’alta eficiència, permetria tancar centenars de centrals tèrmiques de carbó. Reemplaçar els envasos no retornables, com les llaunes d’alumini, per ampolles retornables, pot reduir el consum d’energia en un 90 %. Si tot els conductors nord-americans canviessin els seus vehicles amb motors de combustió interna per cotxes de motors híbrids, com el Toyota Prius o l’Honda Insight, el consum de gasolina es podria reduir a la meitat. Reduir les emissions de carboni a la meitat no és tant una qüestió de tecnologia com una qüestió de lideratge polític.

“No només hem d’estabilitzar la població, augmentar la productivitat de l’aigua i estabilitzar el clima, també necessitem fer-ho a la velocitat de temps de guerra. La clau per passar ràpidament d’una economia basada en el carboni a una economia basada en l´hidrogen és incorporar els costos del canvi climàtic —incloses les temperatures que malmeten els conreus, les tempestes més destructives i l’elevació del nivell dels oceans— en els preus dels combustibles fòssils. Necessitem arribar als mercats per dir la veritat ecològica.

Els Centres de Control i Prevenció de Malalties dels EUA han calculat que els costos per a la societat de fumar un paquet de cigarrets, incloent-hi els costos de les malalties relacionades amb el tabac i les pèrdues de productivitat laboral, són 7,18 dòlars. El cost per a la societat de cremar un galó de gasolina és superior o inferior al de fumar un paquet de cigarrets?

“Malauradament —diu Brown—, des de l’11 de setembre del 2001, els líders polítics i els mitjans de comunicació internacionals han estat preocupats amb el terrorisme i, més recentment, amb la invasió de l’Iraq. El terrorisme és realment una qüestió preocupant, però si Osama Bin Laden i els seus fidels aconsegueixen distreure’ns de les tendències ambientals que estan minant el nostre futur fins que sigui massa tard per invertir-les, aleshores hauran aconseguit la seva fita per un camí que no imaginaven.”

Una de les claus per desinflar la bombolla és redefinir la seguretat, tot reconeixent que les amenaces militars estant sent eclipsades per les amenaces ambientals, com ara la baixada dels nivells dels aqüífers i l’augment de les temperatures. Redefinir l’amenaça vol dir redefinir les prioritats, canviar recursos del pressupost militar al pressupost de població i al d’estabilització climàtica. Per desgràcia, els EUA continuen invertint en un pressupost militar cada cop més fort malgrat que són responsables d’alguna manera de les noves amenaces que configuren el nostre futur.

El pressupost de defensa dels EUA puja a 343.000 milions de dòlars i deixa empetitit el pressupost de defensa d’altres països, tant d’aliats com d’altres. Els aliats dels EUA gasten 205.000 milions de dòlars a l’any; Rússia gasta 60.000 milions de dòlars; la Xina, 42.000 milions de dòlars; i Iran, Iraq i Corea del Nord junts gasten 12.000 milions de dòlars. Com va observar l’antic almirall dels EUA Eugene Carroll: “Durant 45 anys de guerra freda, vam estar en una cursa armamentística amb la Unió Soviètica; ara sembla que aquesta cursa la fem amb nosaltres mateixos”.

La urgència a què s’enfronta el món avui és com a mínim de la mateixa dimensió que la urgència a què els EUA s’enfrontaven quan es van mobilitzar per la guerra a principis de la dècada de 1940. No només es va reestructurar l’economia en un any en aquell moment, sinó que es va tancar la indústria automobilística —aleshores era la principal concentració de potència industrual del món i produia tres milions de cotxes a l’any— i es va reconvertir per a la producció de tancs, vehicles blindats i avions.

Avui els riscos per al món són majors. Estem estudiant els jaciments arqueològics de les civilitzacions antigues que es basaven en l’excés de consum de capital natural.

“Els avenços tecnològics i l’acumulació de riquesa ens permeten construir un món nou —diu Brown—, un món molt més estable i segur que el que tenim ara. Podem liderar una vida més rica i satisfactòria sense malbaratar les perspectives de les generacions futures.”

“Podem estar al costat del sistema actual i ser la generació que presideixi aquesta bombolla econòmica mundial fins que esclati —conclou Brown—, o podem ser la generació que estabilitzi la població, eradiqui la pobresa i estabilitzi el clima. Els historiadors recordaran la nostra decisió, però nosaltres l’hem de prendre.”

Lester Brown és fundador i president del Earth Policy Institute. El diari Washington Post l’ha anomenat com “un dels pensadors més influents del món”.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.