Alerta
7 - 2004 per Janet Larsen
Descarregar en .pdf
Quan l'estiu arriba al golf de Mèxic ve acompanyat cada any d'una
zona morta gegant buida de peixos i vida aquàtica. Aquesta àrea,
que en les últimes dècades s'ha anat eixamplant, podria
ocupar actualment una àrea de fins a 21.000 km2, una extensió més
gran que l'estat de Nova Jersey. Una situació semblant es produeix
a petita escala a Chesapeake Bay, on des de la dècada de 1970
una gran zona sense vida s'ha convertit en un fenomen anual, que de vegades
engoleix el 40 % de la badia.
Arreu del món, hi ha 146 zones mortes d'aigua amb un nivell d'oxigen
dissolt massa baix perquè hi pugui haver vida. Des de la dècada
de 1960, el nombre de zones mortes s'ha doblat una dècada rere
l'altra. Moltes són estacionals, però algunes de les àrees
amb poc oxigen persisteixen tot l'any.
Què està matant els peixos i altres sistemes de vida en
aquestes àrees litorals? Hem d'apuntar a una complexa cadena de
fenòmens, però sovint comença pels agricultors que
intenten cultivar més aliments per a una població mundial
que no para de créixer. Els adobs aporten nutrients per fer créixer
els cultius, però quan s'aboquen als rius i els mars també fertilitzen
la vida vegetal microscòpica. La presència de concentracions
excessives de nitrogen i fòsfor provoca la proliferació massiva
de fitoplàncton i algues. Quan el fitoplàncton mor, cau
sobre el llit marí i és digerit pels microorganismes. Aquest
procés elimina l'oxigen de les aigües del fons i crea zones
hipòxiques o amb baix nivell d'oxigen.
La major part de la vida marina no sobreviu amb poc oxigen. Els peixos
i les altres espècies que neden acaben abandonant les zones mortes.
Però això no vol dir que estiguin del tot segurs, perquè,
en canviar d'hàbitat, poden ser vulnerables als depredadors i
han d'afrontar altres tensions. Altres tipus de vida aquàtica,
com el marisc, que no poden migrar a temps s'ofeguen en les aigües
amb poc oxigen.
Les dimensions de les zones mortes oscil·len de petites parts
de badies i estuaris litorals a grans fons marins que ocupen uns 70.000
km2. La majoria es troben en aigües temperades, concentrades a la
costa est dels Estats Units i als mars d'Europa. D'altres han aparegut
a les costes de la Xina, Japó, Brasil, Austràlia i Nova
Zelanda.
Zones mortes litorals arreu del planeta
http://www.earth-policy.org/Updates/Update41_data.htm
Font: PNUMA, *GEO Yearbook 2003*, http://www.unep.org/geo/yearbook,
(Nairobi: 2004), compilat a partir de Boesch (2002), Caddy
(2000), Diaz et alii
(en premsa), Green i Short (2003), Rabalais (2002).
La zona morta més gran del planeta es troba al mar Bàltic,
on una combinació d'escolament agrícola, sedimentació del
nitrogen a partir de la crema de combustibles fòssils, i abocament
de residus humans ha sobrefertilitzat el mar. Problemes semblants han
creat àrees hipòxiques al nord del mar Adriàtic,
el mar Groc i el golf de Tailàndia. La piscicultura marítima és
una altra front creixent d'acumulació de nutrients en algunes
aigües litorals.
Quaranta-tres de les zones mortes conegudes es troben en
aigües
litorals dels Estats Units. La del golf de Mèxic, actualment la
segona més gran del planeta, afecta una pesqueria molt productiva
que proporciona el 18 % de la captura anual dels Estats Units. Els pescadors
del golf han hagut de sortir de l'àrea hipòxica per trobar
peixos i gambes. La descàrrega del llagostí cafè,
el marisc del golf més important en termes econòmics, ha
caigut des del punt màxim assolit l'any 1990 i els mínims
anuals coincideixen amb els anys més hipòxics.
Es creu que l'excés de nutrients a causa de l'escolament d'adobs
transportats pel riu Mississipí és la causa principal de
la zona morta del golf de Mèxic. Cada any entren al golf 1,6 milions
de tones de nitrogen procedents de la conca del Mississipí, més
del triple que la mitjana del flux mesurat entre el 1955 i el 1970. El
riu Mississipí arrossega el 41 % dels sediments fluvials dels
Estats Units, però la major part del nitrogen s'origina en l'adob
utilitzat en la gran zona productora de blat de moro (Corn Belt).
Arreu del món, l'ús anual d'adobs ha pujat fins a 145 milions
de tones, és a dir, s'ha multiplicat per deu durant els últims
50 anys (vegeu-ne dades a http://www.earth-policy.org/Updates/Update41_data.htm).
Això coincideix amb l'augment del nombre de zones mortes arreu
del planeta. No tan sols s'ha abocat a l'entorn més nitrogen utilitzable
cada any, sinó que la capacitat de la naturalesa per filtrar els
nutrients s'ha anat reduint a mesura que els aiguamolls s'han anat assecant.
Durant l'últim segle, el món ha perdut la meitat dels seus
aiguamolls.
Als Estats Units, alguns dels principals estats agrícoles (Ohio,
Indiana, Illinois i Iowa) s’han assecat el 80 % dels aiguamolls.
Louisiana, Mississipí, Arkansas i Tennessee n'han perdut la meitat.
Això fa que fins i tot s'escoli pel riu Mississipí un excedent
més gran encara dels adobs que apliquen els agricultors i vagi
a parar al golf.
La hipòxia no té un remei únic, ja que la combinació de
factors varia d'un lloc a un altre. Però les claus són
reduir la contaminació de nutrients i restablir les funcions dels
ecosistemes. Per sort, podem assenyalar alguns èxits. L’estret
de Kattegat entre Dinamarca i Suècia va estar farcit de condicions
hipòxiques, floracions de plàncton i matances de peixos
des de la dècada de 1970. El 1986, la pesqueria de l'escamarlà es
va esgotar, la qual cosa va portar el Govern danès a preparar
un pla d'acció. D'ençà d'aleshores, els nivells
de fòsfor a l'aigua s'han reduït en un 80 %, gràcies
sobretot a la retallada de les emissions procedents de les estacions
depuradores d'aigües residuals i la indústria. Junt amb el
restabliment dels aiguamolls litorals i les reduccions en l'ús
d'adobs per part dels agricultors, això ha limitat el creixement
del plàncton i ha fet pujar els nivells d'oxigen dissolt.
La zona morta del nord-oest de la plataforma
continental del mar Negre va assolir el nivell
més alt, 20.000 km2, en la dècada
de 1980. En gran part a causa de l'enfonsament de les economies de planificació central
de la regió, les aplicacions de fòsfor es van retallar
en un 60 % i l'ús del nitrogen es va reduir a la meitat en la
conca del riu Danubi i va caure en nivells semblants en altres conques
fluvials del mar Negre. Gràcies a aquestes mesures, la zona morta
es va reduir. El 1996 va ser la primera vegada en 23 anys que no n'hi
va haver. Tot i que els agricultors van reduir dràsticament l'ús
d'adobs, els rendiments de les collites no es van alterar proporcionalment,
la qual cosa indica que abans es feia servir massa adob.
Tot i que sembla que el fòsfor ha estat el principal culpable
al mar Negre, el nitrogen d'origen atmosfèric, és a dir,
les emissions derivades de la crema de combustibles fòssils, sembla
que és la causa principal de les zones mortes al mar del Nord
i al mar Bàltic. Si es posa fre a l'ús de combustibles
amb la introducció de millores de l'eficiència, s'adopten
mesures de conservació i es fa un pas endavant cap a l'energia
renovable, es podrà disminuir aquesta causa del problema.
Pel que fa al golf de Mèxic, si es posa fre a l'escolament del
nitrogen procedent de les explotacions agràries es podrà reduir
la zona morta. Una aplicació d'adobs que es correspongui més
amb les necessitats de cultiu permetria que les plantes agafessin més
nutrients i aquests no s'escolarien fins al mar. Prevenir l'erosió a
partir del conreu de conservació i modificar les rotacions de
conreus, juntament amb la restauració i preservació dels
aiguamolls, hi pot exercir una funció important.
Els programes innovadors, com ara l'Aprovació de les Millors Pràctiques
de Gestió de Nutrients de l'American Farmland Trust, poden reduir
la pràctica habitual de fer servir un excés d'adob. Els
agricultors que segueixen les recomanacions de l'aplicació d'adobs
i en retallen l'ús tenen garantida una cobertura financera per
als dèficits potencials en els rendiments de les collites. Així doncs,
s'estalvien diners en les compres d'adobs i s'asseguren contra les pèrdues.
En programes pilot als Estats Units, l'ús d'adobs ha caigut en
un 25 %. Si es fixen amb cura objectius i se'n fa una bona gestió, és
possible reduir algunes zones mortes en tot just un any. Per a d'altres àrees
hipòxiques (sobretot al Bàltic, un mar molt tancat amb
una renovació de nutrients més lenta), la millora pot trigar
més, la qual cosa ens indica la necessitat d'adoptar mesures sense
més dilació. Perquè mentre les zones mortes es redueixin
o creixin en funció de l'entrada de nutrients i les condicions
climàtiques, les morts de peixos resultants no es poden capgirar
tan fàcilment.
 Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World
Watch Institute.
Hi col·labora:
El Diari Avui. |