Alerta 7 - 2003 (04-10-2003) per Janet Larsen

Un estudi recent dels caladors marins ha arribat a la conclusió que, en els últims 50 anys, ha desaparegut fins a un 90 % dels grans peixos depredadors de tot el món, entre els quals figuren la tonyina, el peix espasa, el bacallà, l’halibut i la palaia. Aquest estudi de 10 anys de Ransom Myers i Boris Worm, de la Universitat Dalhousie del Canadà, atribueix el descens a la creixent demanda de peix i a l’ampliació de la flota mundial amb barques amb tecnologia punta.

Les pesqueries del món, que abans es pensava que eren inexhauribles, ara mostren que són vulnerables. L’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) calcula que tres quartes parts de les pesqueries oceàniques s’exploten per sobre de la seva capacitat sostenible. Les innovacions que ens van permetre treure més peixos del mar —barques més grans i més potents (algunes amb plantes de processament), aparells més bons i mitjans tècnics de navegació i recerca de peixos— ara poden anar en contra de la suposada resistència dels oceans.

Les dades demostren que, quan les grans barques troben una pesqueria, poden arribar a esgotar les poblacions en cosa de pocs anys. En 15 anys s’ha perdut un 80 % dels grans peixos. Les espècies més petites poden prosperar en un principi, però moltes vegades les seves poblacions també es veuen afectades, a causa d’una font d’aliments limitada, de la superpoblació i de la malaltia, o bé perquè es converteixen en l’objectiu d’aquells que pesquen peixos més petits. La grandària mitjana dels principals peixos depredadors actualment només és d’entre una cinquena part i la meitat del que era en el passat, en part perquè els peixos que es deixen créixer són aquells prou petits com per escapar-se de les xarxes. Un problema afegit és que els peixos de maduració lenta se solen pescar abans que arribin a l’edat de reproducció.

Els aparells de pesca solen ser indiscriminats. Les barques d’arrossegament arrosseguen xarxes enormes per una gran àrea i pràcticament talen el fons submarí, amb la qual cosa destrueixen l’hàbitat marí i maten altres espècies. Arreu del món, gairebé una quarta part de les captures es retornen mortes al mar, bé perquè el peix no es comercialitza o perquè els pescadors han superat la quota assignada. Balenes, dofins i marsopes també formen part d’aquests danys col·laterals. En determinades pesqueries, com la de gambes del golf de Mèxic, el pes d’aquesta «captura accidental» pot excedir la captura rendible en una proporció de 10 a 1.

Després de créixer d’una manera continuada durant dècades, la captura mundial de peix s’ha quedat estancada entre els 85 milions i els 95 milions de tones des del 1986 (vegeu el gràfic a http://www.earth-policy.org/Updates/Update24_data.htm). L’any 2001, les flotes pesqueres de tot el món van pescar uns 92 milions de tones de peix, segons les dades de la FAO. Un estudi de Reg Watson i Daniel Pauly, de la Universitat de la Colúmbia Britànica, revela que les dades inflades de la Xina, el pesquer més gran del món, i les fluctuacions climàtiques de les poblacions de l’anxova peruana poden haver amagat un descens real de la pesca mundial d’unes 660.000 tones l’any des del 1988.

Del 1950 al 1988, la captura mundial de peix va passar de 19 milions a 89 milions de tones. Aquesta multiplicació per cinc fa que sembli petit el creixement de la producció mundial de carn de boví durant el mateix període (de 19 milions a 54 milions de tones). En termes per càpita, la captura anual de peix per persona va arribar a un màxim de 17 kg el 1988, quan el 1950 era de 8 kg. Durant la major part del segle XX, vam confiar que la captura oceànica aniria creixent i ajudaria a satisfer la demanda de proteïnes animals. Però aquells temps ja han passat.

El futur dels 1.000 milions de persones d’arreu del món que depenen del peix com a font principal de proteïnes i dels 200 milions que viuen de la pesca i dels sectors relacionats amb ella, depèn d’una gestió prudent de les reserves de peix i de les piscifactories. Els ecologistes comparen les reserves de peix amb un compte bancari. Si al banc mantenim determinat saldo, podem viure de l’interès. Però si continuem fent mà del capital principal, acabarem amb un compte buit.

La desaparició de la pesqueria de bacallà de Terranova és un cas destacat. Durant segles, va ser una de les pesqueries més rendibles del món, ja que va arribar a produir 800.000 tones de peix i a donar feina a 40.000 persones el 1968. A partir d’aquell any, les reserves van caure en picat com a conseqüència de la sobreexplotació i els danys causats en l’hàbitat. El 1992, la pesqueria es va tancar en un intent de salvar-la. Però potser era massa tard: ha passat una dècada i les reserves encara no s’han recuperat.

Aquesta és una desaparició d’escala local, però la qüestió és molt més àmplia. Les pesqueries que s’exploten a tot l’oceà Atlàntic Nord produeixen actualment la meitat de captures de les espècies més buscades —el bacallà, la tonyina, la palaia, el lluç— que ara fa 50 anys, malgrat que s’han triplicat els esforços. Les reserves de bacallà del mar del Nord i de l’oest d’Escòcia estan a punt de desaparèixer. En un estudi del 2001, titulat Now or Never: The Cost of Canada’s Cod Collapse and Disturbing Parallels With the UK [Ara o mai: el cost de la desaparició del bacallà del Canadà i paral·lels preocupants amb el Regne Unit], Malcolm MacGarvin insta Europa a impedir que es torni a repetir el destí dels pescadors de Terranova.

El deteriorament de les pesqueries oceàniques es pot capgirar. Si concedim als pescadors una participació en les reserves de peix els ajudem a entendre que, com més productiva sigui la seva pesqueria, més valuosa és la seva acció. Per exemple, els pescadors d’Islàndia i de Nova Zelanda han fet servir quotes comerciables que els permeten vendre drets de captura des de finals de la dècada de 1980. D’aquesta manera aconsegueixen que les captures siguin més petites però més rendibles i que les poblacions de peixos tornin a augmentar. S’evita així la clàssica «tragèdia dels béns comuns».

Donada la complexitat dels ecosistemes marins, alguns científics estan demanant que es gestionin ecosistemes sencers en lloc d’espècies determinades. A més, els estudis han demostrat que les reserves marines ben ubicades i protegides, els parcs de pesca, poden ajudar a reposar una àrea sobreexplotada. En proporcionar un refugi perquè els peixos s’alimentin i creixin, les reserves poden augmentar la seva grandària i el nombre total de peixos de la reserva i de les aigües veïnes. Per exemple, la xarxa de reserves que es va crear a Saint Lucia el 1995 ha fet augmentar la captura dels petits pescadors adjacents en un 90 %. La conservació dels hàbitats de cria —com ara els esculls de corall, els boscos de varecs i els aiguamolls costers—forma part de la conservació dels peixos per a les pròximes generacions.

Els consumidors poden promoure una producció de pesca sana menjant menys peix i comprant marisc de pesqueries ben gestionades i amb una reserva abundant. La Seafood Lover’s Guide del programa «Audubon’s Living Oceans» és una bona referència. El llobarro xilè, per exemple, encapçala la llista dels peixos que s’han d’evitar perquè les reserves estan a punt de desaparèixer i hi ha molta pesca il·legal.

La llista també distingeix entre el salmó d’Alaska, que procedeix d’una pesqueria sana, i el salmó de piscifactoria, que s’alimenta de carn d’altres peixos i, per tant, no treu pressió a les reserves marines. Fan falta etiquetes que ajudin els consumidors a prendre decisions informades a l’hora de fer la compra. El Consell d’Administració Marina, una nova organització d’acreditació internacional, independent, ha concedit fins ara certificats a set pesqueries que exerceixen una gestió sostenible amb un impacte ambiental mínim.

La capacitat de la flota pesquera mundial dobla actualment el rendiment sostenible de les pesqueries. Myers i Worm, de la Universitat Dalhousie, creuen que la captura mundial de peix s’ha de reduir a la meitat per evitar noves desaparicions. Reduir la pesca accidental, crear vedats i gestionar els ecosistemes marins per aconseguir una sostenibilitat a llarg termini en lloc d’un benefici econòmic ràpid, són algunes de les solucions que poden ajudar a preservar les reserves mundials de peix. Si també reorientem les subvencions anuals al sector pesquer —superiors als 15.000 milions de dòlars— a alternatives com ara el reciclatge professional dels pescadors, podríem obtenir uns beneficis molt grans. És difícil de sobreestimar la urgència de salvar les reserves mundials de peix. Quan les pesqueries desapareixen, no se sap si es podran recuperar.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.