Alerta
6 - 2004 per Lester R. Brown
Descarregar en .pdf 
El 1970, una mesura de blat es podia intercanviar en el mercat internacional
per un barril de petroli. Ara, comprar un barril de petroli costa nou
mesures de blat. Els dos països més afectats pel dramàtic
canvi en el comerç entre cereals i petroli són els Estats
Units d'Amèrica i l’Aràbia Saudita.
Els EUA, el major importador de petroli del món i el major exportador
de cereal, està pagant aquesta relació en l’intercanvi
de blat-petroli amb un increment del preu de la gasolina. Aquesta relació de
nou vegades està duent els EUA al major dèficit comercial
de la història, alhora que està incrementant el deute extern
fins a uns nivells rècord i empobrint l’economia nord-americana.
Per altra banda, l’Aràbia Saudita, el primer exportador
de petroli i un gran importador de cereals, se’n beneficia generosament.
Als principis de la dècada de 1970, abans que l’OPEP pugés
el preu del petroli, els EUA podien pagar sobradament les factures de
petroli amb les exportacions de cereals. El 2003, les exportacions de
cereals només cobrien l’11 % de la impressionant factura
nord-americana de petroli, que pujava a 99.000 milions de dòlars.
Mentre el coeficient d’intercanvi entre el cereal i el petroli
empitjora, la producció de petroli nord-americà disminueix
i el consum creix, i això vol dir que les importacions augmenten.
El 2003, les importacions de petroli representaven el 60 % del consum
total.
El canvi, en termes de comerç, entre el preu del blat —com
a indicador del preu del cereal— i el del petroli, és alhora
dramàtic i constant. Des de 1950 fins al 1973, els preus del blat
i del petroli van ser especialment estables, així com la relació entre
tots dos. Durant tot aquest temps, una mesura de blat es podia canviar
per un barril de petroli en el mercat internacional (vegeu la taula i
les dades adjuntes).
El primer gran reajustament entre el petroli i el blat va ser en el
moment que l’OPEP va triplicar el preu del petroli a finals del
1973. En el període entre 1974 i 1978, un barril de petroli es
canviava per unes tres mesures de blat. Després, en els anys posteriors
a la segona pujada del preu del petroli de l’OPEP, que va fer passar
el preu de 13 dòlars el barril a 30 dòlars el barril el
1979, calien set mesures de blat per comprar un barril de petroli.
Aquest salt en el poder de compra del petroli va donar pas a una de
les transferències de riquesa més sobtades de la història.
Les arques dels principals exportadors de petroli, com ara l’Aràbia
Saudita, Kuwait i Iran, van començar a vessar de dòlars
mentre que les dels importadors de petroli es buidaven.
Com a resposta, la producció de petroli fora de l’OPEP
va augmentar i l’OPEP va perdre el control dels preus. Entre 1985
i 1986 el preu del petroli va caure a la meitat. Des d’aleshores
fins al 1999, de mitjana, cada barril de petroli es canviava per cinc
mesures de blat. Entre el 2000 i el 2003, cada barril de petroli es canviava
per set mesures de blat. Ara, a principis del 2004, es canvia per nou
mesures.
Què passarà els propers anys en la relació de canvi
entre petroli i cereal ningú no ho sap del cert. En contrast amb
la producció de cereals, que pot continuar indefinidament, la
producció de petroli és a punt d’arribar al seu punt
màxim i de començar a baixar, probablement entre els propers
5 a 15 anys.
El moment exacte en què assolirà el màxim depèn
de les estratègies d’extracció que adoptin les principals
empreses petrolieres i els països exportadors de petroli. Si decideixen
estirar les seves minvants reserves disminuint la producció per
allargar la vida productiva dels seus camps petrolífers, el màxim
arribarà més tard. Però si estan preocupats per
fer créixer les vendes a curt termini, la producció de
petroli pot créixer més ràpidament i es precipitarà l’arribada
al màxim i l’inici de la baixada.
Encara que preveiem el màxim de la producció de petroli,
el consum continua creixent, especialment en països com la Xina
o l’Índia, que s’estan industrialitzant a tota velocitat.
La Xina ha superat el Japó com a consumidor de petroli i està en
segona posició darrere dels EUA.
Els EUA pressionen els saudites perquè produeixin més
petroli, però la resposta no és que l’Aràbia
Saudita produeixi més, sinó que els EUA consumeixin menys.
Malgrat que les pujades del preu del petroli enginyades per l’OPEP
assenyalaven la necessitat de reduir el consum de petroli, els EUA han
augmentat la flota de vehicles utilitaris esportius, grans consumidors
de gas, i han crescut el consum i les importacions de petroli.
Alhora que s'incrementa la dependència que els EUA tenen del
petroli de l’Orient Mitjà, també augmenta la inestabilitat
política de la regió. La creixent insurrecció iraquiana
es pot estendre a altres països exportadors de petroli i interrompre
l’abastiment de cru. Si mai hi ha hagut un moment per preocupar-se
per l’increment de l’eficiència en el consum de gasolina
dels vehicles, és ara.
Els EUA poden fer molts passos per reduir l’ús del petroli.
Per exemple, els nous cotxes amb motors híbrids elèctrics
i de gas, com el Toyota Prius i l’Honda Civic, són remarcablement
més eficients. El Prius 2004 de mitjana fa 55 milles per galó de
gasolina en una conducció combinada per ciutat i per autopista:
això és el doble o fins i tot el triple que altres cotxes
de mida mitjana.
Si, en els propers 10 anys, els EUA poguessin acostar l’eficiència
del consum de la flota d’automòbils a la del Toyota Prius,
el consum de gasolina es reduiria a la meitat. Això no demana
que hi hagi cap disminució del nombre de cotxes, només
que s’utilitzin motors més eficients.
Els cotxes híbrids elèctrics i de gas poden representar
l’enginyeria més sofisticada de la carretera d’avui.
Realment el que han fet els enginyers que han dissenyat els cotxes híbrids
ha estat substituir carburant per tecnologia avançada.
El pas següent més evident és millorar modestament
la capacitat d’emmagatzematge elèctric del cotxes híbrids,
per tal que els seus propietaris puguin recarregar les bateries durant
la nit, quan hi ha menys demanda. Els trajectes curts es poden fer completament
amb proveïment elèctric, amb el conseqüent estalvi de
gasolina, que quedaria per als viatges llargs, més ocasionals.
Això permetria als EUA substituir la gasolina per electricitat
barata produïda amb el vent i, així, reduir el consum de
gasolina.
L’increment de l’emmagatzematge d’electricitat en
els motors híbrids obre noves oportunitats d’inversió en
el desenvolupament de l’ampli camp dels recursos eòlics
als EUA. Segons el Departament d’Energia, els EUA tenen prou energia
eòlica aprofitable per cobrir diverses vegades totes les necessitats
elèctriques del país, on la capacitat de generació d’energia
eòlica està creixen ràpidament. Entre el 1995 i
el 2003, va passar de 1.600 a 6.400 megawatts, el quàdruple.
Els avenços en el disseny dels aerogeneradors, que ofereixen
electricitat barata procedent del vent, ajuden a explicar per què alguns
dels vint-i-dos estats ara tenen parcs eòlics d'escala comercial
que subministren electricitat a les xarxes locals. Amb una renovació de
la deducció fiscal per producció eòlica —que
està pensada per equiparar-se a les subvencions als combustibles
fòssils—, el creixement podria ser més ràpid
en els propers anys i es crearien milers de llocs de treball nous.
Hem vessat prou sang i hem gastat prou diners del nostre tresor per
protegir l'abastament de petroli a l’Orient Mitjà. Els analistes
de RAND Corporation calculen que, fins i tot en temps de pau, costa com
a mínim 30 milions de dòlars cada any mantenir la presència
militar dels EUA necessària per accedir a les regions petrolíferes. És
el moment de fer un canvi.
Tret que els EUA assumeixin el lideratge, l’Aràbia Saudita
continuarà marcant els termes del comerç entre el petroli
i el cereal. Això vol dir que també marcarà el preu
de la gasolina dels EUA. Els EUA, el principal importador i consumidor
de petroli, poden recuperar influència sobre el preu del cru tallant
dràsticament la seva dependència del petroli. Això també endarreriria
el dia de la producció màxima de petroli i permetria guanyar
temps per suavitzar la transició cap a una era postpetroli. Els
EUA tenen prou tecnologia i recursos energètics per liderar aquest
esforç. Avui, el món no necessita més petroli, necessita
més lideratge.
Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World
Watch Institute.
Hi col·labora:
El Diari Avui. |
