Alerta
5 - 2004 per Lester R. Brown
Descarregar en .pdf 
Europa porta el món cap a l'era de l'energia eòlica. Segons
les darreres previsions de l'any 2003 de l'Associació Europea
d'Energia Eòlica (EWEA), la capacitat d'Europa per produir energia
eòlica augmentarà de 28.400 megawatts el 2003 a 75.000
megawatts el 2010 i 180.000 megawatts el 2020. El 2020, exactament d'aquí a
16 anys, està previst que l'electricitat generada per energia
eòlica satisfaci les necessitats domèstiques de 195 milions
d'europeus, la meitat de la població d'aquest continent.
Al món, la potència per generar energia eòlica, que té un
ritme de creixement de més del 30 % cada any, ha pujat de menys de 5.000
megawatts el 1995 a 39.000 megawatts el 2003, és a dir, gairebé es
va multiplicar per vuit. Entre els combustibles fòssils, el gas natural
ocupa la primera posició amb un ritme de creixement anual només
una mica superior al 2 % durant el mateix període, seguit del petroli
en menys del 2 %, i el carbó, en menys d'un 1 %. La capacitat de producció d'energia
nuclear va augmentar en un 2 %. La indústria eòlica moderna va néixer a Califòrnia
al principi de la dècada de 1980, però els Estats Units d'Amèrica,
que ara tenen 6.300 megawatts de capacitat generadora, han quedat enrere respecte
d'Europa a l'hora d'adoptar aquesta nova tecnologia tan prometedora. Alemanya
va superar els Estats Units d'Amèrica el 1997; a Europa, aquest país és
el primer amb 14.600 megawatts de capacitat generadora. Espanya, una potència eòlica emergent del sud d'Europa, pot superar
els Estats Units d'Amèrica el 2004. La petita Dinamarca, que va portar
Europa fins al capdavant en l'era de l'energia eòlica amb l'explotació dels
seus propis recursos eòlics, ara obté un impressionant 20 % de
la seva electricitat a partir del vent. També és el primer fabricant
i exportador mundial d'aerogeneradors. (Vegeu dades a http://www.earth-policy.org/Updates/Update37_data.htm.)
Després de produir la majoria dels 28.400 megawatts d'energia eòlica
sobre superfície terrestre, ara Europa també explota els recursos
eòlics marítims. Les conclusions d'un càlcul de l'any 2004
sobre el potencial marítim d'Europa fet pel grup consultor sobre energia
eòlica Garrad Hassan diuen que, si Europa comença a explotar activament
la gran quantitat de recursos marítims de què disposa, el 2020
l'energia eòlica podria subministrar electricitat a tots els habitatges
del continent. El Regne Unit s'està afanyant a aprofitar la seva potència eòlica
marítima. L'abril del 2001, va acceptar ofertes per terrenys projectats
per produir 1.500 megawatts de potència eòlica. El desembre del
2003, el govern va oferir 15 emplaçaments marítims més amb
una capacitat generadora que podria superar els 7.000 megawatts. Aquests parcs
eòlics —que requereixen una inversió de més de 12.000
milions de dòlars— de les costes est i nord-oest d'Anglaterra, la
costa nord de Gal·les, i de les aigües superficials de l'estuari
del Tàmesi, podrien satisfer les necessitats elèctriques domèstiques
de 10 milions d'habitants dels 60 milions que té el país. L'empenta per explotar l'energia eòlica a Europa ve donada, en part, per
la inquietud sobre l'escalfament del planeta. L'onada de calor rècord
que va patir Europa l'agost del 2003, que va assecar collites i va causar la
mort de 35.000 persones, ha accelerat la substitució del carbó,
nociu per al clima, per fonts d'energia neta. El vent és atractiu per diversos motius. És abundant, econòmic,
inesgotable, n'hi ha gairebé pertot, és net i innocu per al clima:
tot un conjunt d'atributs que no ofereix cap altra font d'energia. El primer
inventari eòlic que el Departament d'Energia dels EUA (DOE) va fer públic,
l'any 1991, assenyalava que tres estats molt rics en vent —Dakota del Nord,
Kansas i Texas— tenien prou energia eòlica aprofitable per satisfer
les necessitats elèctriques del país. Els qui pensaven que el vent
era una font d'energia secundària evidentment van quedar sorpresos amb
aquesta informació.
Si mirem enrere, ara sabem que això era subestimar en gran manera el potencial
d'aquesta font d'energia renovable, perquè es basava en les tecnologies
del 1991. D'aleshores ençà, els avenços en disseny d'aerogeneradors
han fet que funcionin a velocitats del vent més baixes, converteixin el
vent en electricitat més eficientment i aprofitin un sistema eòlic
molt més ampli. L'any 1991, els aerogeneradors amb prou feines arribaven
als 40 metres d'alçada de mitjana. El 2004, els nous aerogeneradors fan
100 metres d'alt i tenen unes pales molt més llargues, dissenyades per
capturar amb més eficàcia l'energia del vent, i potser tripliquen
la quantitat de vent que es pot recollir. Mentre que, el 1991, el DOE podia dir
que Dakota del Nord, Kansas i Texas tenien prou energia eòlica aprofitable
per satisfer les necessitats elèctriques del país, ara estem en
condicions d'afirmar que disposen de prou energia eòlica aprofitable per
satisfer les necessitats energètiques del país. Quan la indústria eòlica es va començar a explotar per primer
cop a Califòrnia, al principi de la dècada de 1980, l'electricitat
generada pel vent costava 38 centaus per kilowatt hora. Des d'aleshores ha baixat
fins a 4 centaus o menys en els principals emplaçaments eòlics.
També s'han signat contractes de subministrament a llarg termini per 3
centaus el kilowatt hora. L'EWEA preveu que el 2020 molts parcs eòlics
generaran electricitat a 2 centaus el kilowatt hora, amb la qual cosa aquesta
serà més econòmica que qualsevol altra font d'electricitat. Si obtenim electricitat a bon preu a partir del vent, després tenim l'opció d'electrolitzar
l'aigua per produir hidrogen, que es pot emmagatzemar i pot transportar eficaçment
energia eòlica. A la nit, quan la demanda d'electricitat disminueix, els
generadors d'hidrogen es poden engegar per acumular reserves. L'hidrogen és
el combustible que s'ha triat per als motors de pila de combustible en què treballen
els fabricants de cotxes d'arreu del món i, si van maldades en el tema
del clima, els cotxes amb motors de combustió interna de gasolina es poden
convertir en motors d'hidrogen. Un cop emmagatzemat, l'hidrogen es pot utilitzar per fer anar les centrals
tèrmiques,
més que no pas el gas natural. Aquest hidrogen tant pot ser un auxiliar
per a l'energia eòlica o una alternativa al gas natural, sobretot si l'augment
dels preus fa que el gas sigui un combustible massa car per produir electricitat. El principal cost de l'electricitat generada a partir del vent és la inversió de
capital necessària per a la construcció inicial. Com que el vent és
un combustible que no contamina, l'única despesa contínua és
de manteniment. Tenint en compte la recent variabilitat dels preus del gas natural,
l'estabilitat dels preus de l'energia eòlica és molt temptadora.
Com que existeix la possibilitat que en el futur els costos del gas natural encara
siguin més elevats, les centrals tèrmiques de gas natural potser
s'utilitzaran cada vegada més com a energia auxiliar de l'electricitat
generada a partir del vent.
Els Estats Units d'Amèrica s'estan quedant enrere en el desenvolupament
de l'energia eòlica, no perquè no puguin competir tecnològicament
amb Europa en la fabricació d'aerogeneradors, sinó per la manca
de lideratge de Washington. La bonificació fiscal en la producció d'energia
eòlica d'1,5 centaus per kilowatt hora, que es va adoptar el 1992 per
compensar les subvencions establertes per al combustible fòssil, s'ha
deixat que caduqui tres vegades en els darrers cinc anys, l'última a final
del 2003, quan el Congrés no va aprovar un nou projecte de llei sobre
energia. La incertesa per quan es tornarà a renovar ha afectat la planificació de
tota la indústria eòlica. El lideratge d'Europa li ha donat un incentiu econòmic molt important:
9 dels 10 principals fabricants d'aerogeneradors mundials es troben a 3 països:
Dinamarca, Alemanya i Espanya. I resulta que aquests tres països són
els que han tingut els incentius de mercat més bons i més estables. Els Estats Units d'Amèrica —que disposen d'una tecnologia avançada
i d'abundància de recursos eòlics— haurien de ser líders
en aquest camp, però per desgràcia continuen confiant en excés
en el carbó, una font d'energia del segle XIX, per a gran part de la seva
electricitat, en una època en què els països europeus reemplacen
el carbó pel vent. Europa no només porta el món cap a l'era
de l'energia eòlica, sinó també cap a l'era del postcombustible
fòssil, l'era de les energies renovables i l'estabilització del
clima. En demostrar la capacitat d'utilitzar l'energia que crea el vent, Europa
dóna a conèixer la nova economia energètica a la resta del
món.
Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World
Watch Institute.
Hi col·labora:
El Diari Avui. |
