Alerta 5 - 2003 (06-12-2003) per Janet Larsen

Quan les forces aliades avançaven en direcció nord des de Kuwait cap a Bagdad travessaven l’emplaçament de la primera civilització del món: l’antic Sumer. Fa més de 5.000 anys, els sumeris habitaven la rica terra entre els rius Tigris i Eufrates, que formava part del llegendari Creixent Fèrtil. Allí, hi desenvoluparen un sofisticat sistema d’irrigació, hi construïren les primeres ciutats, crearen un llenguatge escrit i inventaren la roda.

Tanmateix, el Creixent Fèrtil, tal com el veiem avui dia a la cobertura periodística sobre la guerra a l’Iraq, sembla qualsevol cosa menys fèrtil. Els forts vents que s’aixequen al llarg de les polsoses terres que s’inunden durant les crescudes del Tigris i l’Eufrates i de l’àrea del voltant, arrosseguen la fina pols i la sorra, i formen asfixiants tempestes que dificulten el moviment, afecten la visibilitat i amenacen la salut humana. Aquella terra que un dia fou fèrtil és ara un desert.

Desgraciadament, aquesta situació no és única. La pressió que exerceix una població mundial de 6.200 milions de persones està convertint lentament unes terres productives en desert a tots els continents. El conreu de terres marginals ha erosionat el sòl, mentre que prop de 3.000 milions de bous, ovelles i cabres han empès les pastures més enllà dels límits sostenibles. Tot això provoca que la desertificació assoli fins a una tercera part de l’àrea terrestre mundial, i afecti més de mil milions de persones de 110 països. (Dades: http://www.earth-policy.org/Updates/Update23_data.htm).

Tot i que els deserts s’expandeixen i es contrauen periòdicament, l’acceleració de la desertificació, provocada per factors humans, està minant amb molta rapidesa les economies rurals. Cada any, els deserts reclamen milions d’hectàrees de terres de conreu i prades. Àfrica —amb gairebé la meitat del territori en perill— és el continent més vulnerable, però les imatges obtingudes per satèl·lit i els informes de camp confirmen que la desertificació s’ha estès per les zones seques del món.

A la conca del Sistan, compartida per Afganistan i Iran, la pols i la sorra que porta el vent han sepultat més de 100 pobles. Un antic oasi que fa només cinc anys sostenia com a mínim un milió de bous, ovelles i cabres, actualment és un terreny gairebé àrid. Com que les pastures sobreexplotades es converteixen en sorra, centenars de milers d’animals han mort i els habitants dels pobles han abandonat la zona.

Cap al nord, al llarg del riu afganès Amu Daria, la destrucció de vegetació protectora ha agreujat els efectes de la sequera i ha permès la formació d’un cinturó de dunes de sorra que té uns 300 quilòmetres de longitud i 30 quilòmetres d’amplària. Aquestes dunes, que arriben a avançar 1 metre per dia, estan bloquejant les carreteres i estan engolint els pobles, que ja no estan protegits pels boscos locals.

Al Kazakhstan, les terres de conreu sobreexplotades s’estan abandonat a mesura que la productivitat cau. El conreu excessiu de terra poc productiva (terres marginals) que es dugué a terme durant un intent soviètic per fomentar les collites de gra a la dècada de 1950, va desembocar en una forta erosió del sòl provocada pel vent. Des del 1985, Kazakhstan ha abandonat la meitat dels seus 25 milions d’hectàrees de cereals.

A la Xina, la desertificació amenaça els mitjans de vida de milions de persones i genera unes pèrdues econòmiques anuals directes d’aproximadament 6.500 milions de dòlars, incloent-hi el cost de la reducció de la productivitat agrícola. Un informe de l’ambaixada nord-americana a Pequín titulat «Desert Mergers and Acquisitions» (‘Fusions i adquisicions desèrtiques’) desvela que al nord-oest de la Xina, la sequera prolongada, la sobreexplotació de les pastures i l’enorme proliferació de la collita de plantes salvatges han fet que es desprengui sorra dels límits del tercer i quart deserts més grans del país. Els forts vents estan empenyent dunes desestabilitzades en direcció sud des del desert de Bardanjilin, de 5 milions d’hectàrees, cap al desert de Tengry, de 3 milions d’hectàrees, posant literalment terra al mig perquè ambdós s’acabin fusionant.

Una situació similar existeix a la regió autònoma xinesa de Xinjiang. La construcció excessiva de preses riu amunt i les extraccions d’aigua per a usos agrícoles han assecat el riu Tarim. Com a conseqüència, grans pollancredes i altra vegetació que abans servia de barrera entre els deserts de Takla Makan i de Kumtag s’han anat morint. Actualment, ambdós deserts cada vegada estan més pròxims, i en aquest cas també pot ocórrer que s’acabin fusionant.

Aquests problemes no són aïllats i tampoc no són purament locals pel que fa al seu abast. Grans tempestes de pols originades a Xina i Mongòlia han viatjat cap a l’est fins als Estats Units d’Amèrica. Dos països situats directament a la ruta de la sufocant pols, Japó i Corea del Sud, s’han associat amb Xina per promoure la rehabilitació de les terres degradades que alimenten aquestes tempestes capaces de travessar oceans.

La secretaria de la Convenció de les Nacions Unides per Combatre la Desertificació ha pronosticat que, sense esforços coordinats per aturar i invertir el procés de desertificació, Àsia podria perdre una tercera part de la seva terra cultivable. A l’Amèrica del Sud, l’àrea de terra cultivable podria reduir-se en una cinquena part. A Àfrica, dues terceres parts de la terra cultivable es podrien perdre, cosa que refermaria la pobresa i la inseguretat alimentària, i faria augmentar ràpidament la quantitat de refugiats ambientals.

Nigèria, el país més poblat d’Àfrica, perd cada any unes 350.000 hectàrees de terra —aproximadament la meitat de l’extensió de l’estat nord-americà de Delaware— a favor del desert invasor del Sàhara. La desertificació provocada per la combinació de la pressió demogràfica excessiva, la insuficient gestió del sòl, la sobreexplotació i la sequera, afecta més de la meitat de la terra en 10 dels estats nigerians del nord, que tenen una població conjunta de 29 milions d’habitants. A mesura que els deserts s’expandeixen, la competència entre els agricultors i els ramaders per la terra productiva que queda s’intensifica.

A Kenya, més d’un 80 % de la terra és vulnerable a la desertificació, una terra que sosté gairebé una tercera part dels 32 milions d’habitants del país, a més de la meitat dels seus 28 milions de bous, ovelles i cabres. Un creixement sense precedents de la població ha conduït a un ús inadequat del sòl i ha accelerat la desforestació. Les persones i el seu bestiar s’han vist obligats a traslladar-se a terres marginals, i els agricultors han reduït els períodes de guaret, amb la qual cosa han fomentat la degradació del sòl.

Els mitjans per combatre la desertificació varien en funció dels països, i depenen de les condicions climàtiques i socials locals. Els esforços perquè els deserts retrocedeixin i per trencar el cicle provocat per una gestió inadequada del sòl i de la pobresa, passen per augmentar els ingressos dels mil milions de persones que arreu del món viuen amb menys d’un dòlar per dia. Una reducció de la mida de les famílies i l’educació també són clau a l’hora de reduir la pressió sobre la terra i de fomentar la gestió.

Tot i que els marges del desert estan especialment en risc, qualsevol terra que estigui totalment lliure de vegetació és vulnerable a la desertificació. Restablir la vegetació a les àrees vulnerables pot estabilitzar els sòls, de manera que no se’ls emporti el vent. Tenint en compte això, el Govern Xinès ha endegat el projecte de plantació d’arbres més gran del món en un intent d’aturar la invasió del desert.

Per prevenir l’erosió pels efectes del vent i de l’aigua, els agricultors poden implantar una agricultura de conservació. L’agricultura sense llaurar o llaurant poc pot substituir el conreu intensiu i així mantenir la matèria orgànica i la humitat del sòl. L’agricultura de conservació es practica a uns 60 milions d’hectàrees a tot el món, principalment als Estats Units d’Amèrica i a l’Amèrica del Sud, però conté un enorme potencial per reduir l’erosió del sòl i augmentar la producció de les collites en regions seques de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà.

És necessària una gestió prudent del bestiar per protegir la integritat de les pastures. A la Xina, on pasturen 161 milions de cabres, 137 milions d’ovelles, i 128 milions de bous i búfals, alguns governs locals han prohibit que les cabres s’alimentin a l’aire lliure. Els habitants dels pobles poden rebre subvencions per mantenir els seus ramats tancats i alimentar-los amb farratge tallat.

L’energia alternativa també pot influir a l’hora de prevenir la degradació de la terra. En els països en via de desenvolupament, on aproximadament 2.000 milions de persones depenen de les restes de fusta i de les collites per cuinar, alguns dispositius simples com una cuina solar poden alleujar la pressió sobre la terra. I les turbines de vent poden proporcionar energia no contaminant alhora que serveixen de barreres contra el vent.

El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient calcula que entre 1978 i 1991, s’han perdut com a mínim entre 300.000 i 600.000 milions de dòlars en ingressos a tot el món pel fracàs en el combat contra la desertificació. Altres anàlisis calculen que els beneficis derivats de frenar la desertificació i de rehabilitar les terres degradades són com a mínim 2,5 vegades més elevats que els costos per deixar avançar la sorra. Un món on l’àrea de sòl productiu està disminuint mentre les demandes humanes augmenten no és el millor per a l’estabilitat ecològica o per al progrés econòmic.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.