Alerta 4 - 2003 (10-05-2003) per Lester Brown

El 16 de març del 2003 es van reunir al Japó uns deu mil participants en el Tercer Fòrum Mundial sobre l’Aigua per parlar de les perspectives del món sobre aquest recurs. Si bé oficialment es van centrar en l’escassesa de l’aigua, de manera indirecta van abordar també l’escassesa alimentària, pel fet que el 70 % de l’aigua que desviem dels rius o extraiem de sota terra es fa servir per al reg.

La demanda mundial d’aigua s’ha triplicat durant els últims cinquanta anys i ha superat la producció sostenible dels aqüífers en molts països, fet que ha portat a la reducció dels nivells freàtics. En efecte, els governs satisfan la creixent demanda d’aliments sobreexplotant l’aigua subterrània, mesura que pràcticament garanteix un descens de la producció alimentària quan s’esgota l’aqüífer. Conscientment o no, els governs estan creant una economia de «bombolla alimentària».
A mesura que augmenta el consum d’aigua, al món es produeix un considerable dèficit d’aigua, fet que, en general, resulta invisible, és històricament recent i avança amb gran rapidesa. No és visible pel fet que la imminent hora de la veritat en el camp de l’aigua està adoptant la forma de la reducció de la capa freàtica. En general, es descobreix la reducció del nivell freàtic quan els pous s’assequen.

Un cop la insistent demanda d’aigua ha superat la producció sostenible d’un aqüífer, cada any es va fent més gran l’abisme existent entre la demanda i la producció. Quan s’ha travessat la línia, el primer any, el nivell freàtic baixa molt poc i la reducció amb prou feines és perceptible, però a partir d’aquí, el descens cada any és més important que en l’anterior.
Les bombes alimentades amb gasoil o electricitat, que fan possible una extracció excessiva, han arribat a l’abast de tothom arreu del món quasi alhora. L’exhauriment gairebé simultani dels aqüífers indica que les reduccions en les collites de cereals es produiran en molts països i si fa o no fa de manera simultània. A més, tot això succeeix en un moment en què la població mundial augmenta en més de 70 milions a l’any.

Els aqüífers s’esgoten en un munt de països, entre els quals podem citar la Xina, l’Índia i els EUA, els quals produeixen en conjunt la meitat dels cereals del món. Dessota de la plana del nord de la Xina, on es cull més de la meitat del blat i una tercera part del blat de moro d’aquest país, la davallada anual del nivell freàtic ha passat d’una mitjana d’1,5 metres fa deu anys a 3 metres avui. L’extracció excessiva quasi ha esgotat l’aqüífer superficial, de manera que el volum d’aigua que se’n pot extreure cada any està condicionat a la seva reposició anual a partir de les precipitacions. Això obliga els qui obren pous a desplaçar-se cap a l’aqüífer més profund de la regió, el qual, per desgràcia, no es pot reomplir.

He Quincheng, cap de l’Institut Geològic de Control Ambiental de Pequín, precisa que, a mesura que es va exhaurint l’aqüífer profund de sota de la plana del nord de la Xina, la regió perd la seva última reserva d’aigua, el seu únic mitjà de protecció. Aquestes preocupacions es reflecteixen en un informe del Banc Mundial: «Els casos que es coneixen apunten que al voltant de Pequín, el pous profunds [que es perforen] han d’arribar als 1.000 metres per trobar aigua, fet que encareix fortament el cost del proveïment». I en un llenguatge inusualment dur per a aquest organisme, l’informe preveu «unes conseqüències catastròfiques per a les generacions futures», en el cas que no es recuperi amb rapidesa l’equilibri entre el consum i el proveïment d’aigua.

L’Índia, que compta avui amb 1.000 milions d’habitants, està esgotant els aqüífers en una sèrie d’estats, incloent-hi el Panjab (el graner del país), Hariyana, Gujarat, Rajasthan, Andhra Pradesh i Tamil Nadu. Les últimes dades indiquen que els nivells freàtics de sota del Panjab i d’Hariyana es redueixen un metre cada any. David Seckler, excap de l’Institut Internacional de Gestió de l’Aigua, calcula que l’esgotament dels aqüífers podria portar a la reducció d’una cinquena part de la producció de cereals de l’Índia.

Als EUA, el nivell freàtic subterrani ha baixat més de trenta metres en determinades zones de Texas, Oklahoma i Kansas, tres estats clau en la producció de cereals. A conseqüència d’això s’han assecat els pous en milers d’explotacions agrícoles de la part meridional de les Grans Planes.

El Pakistan, país amb 140 milions d’habitants i que en suma 4 milions més cada any, també explota excessivament els seus aqüífers. A la zona pakistanesa de la fèrtil plana del Panjab, sembla que la reducció de la capa freàtica és similar a la de l’Índia. A la província de Balutxistan, una regió més àrida, el nivell freàtic del voltant de la capital, Kuatta, baixa 3,5 metres cada any. Richard Garstang, expert en qüestions d’aigua del Fons Mundial per a la Vida Salvatge, afirma que, «si segueix l’índex de consum actual, d’aquí a quinze anys, a Kuatta no hi haurà aigua ».

Al Iemen, el nivell freàtic baixa aproximadament uns 2 metres cada any. En un intent de solucionar-ho, el govern iemenita ha fet excavar pous de prova a la conca del Sanà, on hi ha la capital, de 2 quilòmetres de profunditat —una fondària característica de la indústria petroliera—, i tot i així no ha trobat aigua. El Iemen, amb una població de 19 milions d’habitants, que augmenta un 3,3 % cada any, és a dir, que enregistra un dels índexs més alts de creixement del món, i amb els nivells freàtics en descens arreu, s’està convertint en un cas perdut en la qüestió hidrològica. Christopher Ward, directiu del Banc Mundial, puntualitza que «s’està soscavant l’aigua subterrània a un ritme tal que, d’aquí a una generació, poden haver desaparegut algunes parts de l’economia rural».

A Mèxic —país amb una població de 104 milions d’habitants, que es preveu que el 2050 haurà arribat als 150 milions—, la demanda d’aigua supera el proveïment. A l’estat agrícola de Guanajuato, per exemple, la capa freàtica baixa 2 metres o més cada any. En l’àmbit nacional, el 52 % de l’aigua que s’extreu del sòl procedeix d’uns aqüífers que ja s’estan explotant excessivament.

L’escassesa d’aigua, que en una altra època constituïa una qüestió local, actualment travessa les fronteres internacionals i arriba al camp del comerç internacional de cereals. Tenint en compte que fan falta 1.000 tones d’aigua per produir 1 tona de cereals, la importació de cereals és el sistema més eficient d’importar aigua. Els països que estan situant al límit el seu proveïment d’aigua satisfan, en general, la creixent necessitat de les ciutats i la indústria desviant l’aigua del reg de l’agricultura i important després els cereals per contrarestar la pèrdua de capacitat productiva. A mesura que augmenta l’escassesa, pujarà també la competència pels cereals en els mercats mundials. En certa manera, el comerç en futurs de cereals és igual que el comerç en futurs d’aigua.

A la Xina, la combinació de l’exhauriment dels aqüífers, la desviació de l’aigua de reg cap a les ciutats i la baixada dels preus de suport als cereals, està reduint la producció de gra. La seva collita, després d’enregistrar la xifra rècord de 392 milions de tones el 1998, va baixar fins a 346 milions de tones el 2002. Probablement està a punt d’explotar la bombolla alimentària de la Xina. Aquest país ha contrarestat durant tres anys el dèficit de cereals fent baixar les reserves, però aviat haurà d’acudir al mercat mundial per compensar aquest dèficit. Quan això succeeixi, es podrien desestabilitzar els mercats de cereals del món.

Per bé que alguns països ja han aconseguit impressionants avenços amb l’augment de l’eficiència de la irrigació i el reciclatge de les aigües residuals urbanes, en general s’ha respost a l’escassesa d’aigua amb la construcció de més preses o la perforació de més pous. Però actualment, l’expansió del proveïment s’ha fet més difícil. L’única opció que queda és la de reduir la demanda mitjançant l’estabilització de la població i l’augment de la productivitat de l’aigua. Tenint en compte que els prop de 3.000 milions de persones que s’afegiran el 2050 a la població mundial naixeran en els països en via de desenvolupament, on l’aigua ja és escassa, l’assoliment d’un equilibri acceptable entre aigua i població segur que depèn més de l’estabilització d’aquesta que no pas de cap altra iniciativa.

El segon pas per estabilitzar la situació de l’aigua consisteix a augmentar-ne la productivitat, amb un sistema que no difereix pas tant del que es va fer servir per augmentar la productivitat de la terra. Després de la Segona Guerra Mundial, amb una població que es preveia que es duplicaria el 2000 i amb ben poca extensió nova per llaurar, el món va posar en marxa una important tasca per augmentar la productivitat dels terrenys de conreu. Com a conseqüència, entre el 1950 i el 2000, la productivitat de les terres gairebé es va triplicar. Ara és el moment de veure què podem fer amb l’aigua.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.