Alerta 3 - 2004 per Lester R. Brown
Descarregar en .pdf

A mitjan octubre del 2003, les autoritats italianes van descobrir una embarcació que duia refugiats de l’Àfrica en direcció a Itàlia. A la deriva durant més de 15 dies i sense combustible, aigua ni menjar, molts dels passatgers havien mort. Al principi, els cadàvers els llençaven per la borda, però va arribar un punt que els supervivents ja no tenien forces per aixecar els cossos per sobre la barana. Els morts i els vius compartien l’embarcació en «una escena dantesca», en paraules d’un membre de l’equip de rescat.

Sembla ser que els refugiats eren somalis que havien embarcat a Líbia. No sabem si eren refugiats polítics, econòmics o ambientals. Quan l’estat s’enfonsa, com a Somàlia, sorgeixen tots tres tipus de refugiats. Sabem que Somàlia és un cas de crisi ecològica, en què la superpoblació, la sobrepastura i la desertització destrueixen l’economia de pasturatge.

Tot i que el món modern té una àmplia experiència pel que fa a la població que emigra per raons polítiques i econòmiques, ara comencem a veure un flux cada cop més gran de refugiats que deixen les seves cases empesos per les pressions ambientals. L’experiència moderna d’aquest fenomen als Estats Units va començar quan prop de tres milions d’okies del sud de les Grans Planes van deixar la seva terra durant el Dust Bowl, la gran sequera de la dècada de 1930, molts dels quals van emigrar a Califòrnia.

Actualment, cada dia arriben cossos a les costes d’Itàlia, França i Espanya arrossegats per les onades. És el resultat d’una acció desesperada per part de la població desesperada de l’Àfrica. Cada dia, centenars de mexicans arrisquen la vida per creuar la frontera amb els EUA. Entre 400 i 600 mexicans deixen el camp cada dia: abandonen trossos de terra massa petits o massa erosionats per poder-hi viure. Aquesta gent, o bé se’n va a les ciutats del seu país o creua il·legalment la frontera dels Estats Units. Molts d’ells moren sota el sol del desert d’Arizona.

Un altre flux de refugiats ambientals ve d’Haití, un desastre ecològic àmpliament reconegut. En una economia rural on la terra està despullada de tota vegetació i el sòl s’escola cap al mar, la població segueix el mateix destí. Molts moren ofegats en l’intent d’arribar a Florida en una petita embarcació que no està feta per a l’alta mar.

Els refugiats del Dust Bowl dels EUA van ser els primers exemples d’emigració ambiental, però el seu nombre no és res en comparació amb el que ens espera si no canviem l’activitat econòmica. Entre els nous refugiats trobem persones que es veuen forçades a deixar casa seva per culpa del buidatge dels aqüífers i l’assecament dels pous. Fins ara, s’han evacuat pobles, però s’acabaran traslladant ciutats senceres, com ara Sanà, la capital del Iemen, o Quetta, la capital de la província pakistanesa del Balutxistan.

El Banc Mundial preveu que Sanà, on la capa freàtica baixa sis metres l’any, exhaureixi tot el proveïment d’aigua que li queda el 2010. Per això, les seves autoritats hauran de portar aigua de llocs distants o bé abandonar la ciutat.

Quetta, una ciutat pensada originàriament per a 50.000 persones, té actualment un milió d’habitants, tots els quals depenen de 2.000 pous que bomben aigua de les profunditats i esgoten el que es creia que era un aqüífer fòssil, un aqüífer que no es pot reomplir. Com Sanà, Quetta potser té prou aigua per al que queda de dècada, però llavors el seu futur penja d’un fil. En les paraules d’un estudi que valora el futur de l’aigua, Quetta serà aviat una «ciutat morta».

Tenint en compte que la majoria dels 3.000 milions de persones que s’afegiran a la població mundial l’any 2050 viurà en països on les capes freàtiques ja estan caient i on el creixement de població fa augmentar el nombre de persones que s’enfonsa en la pobresa hidrològica, és probable que els refugiats de l’aigua siguin moneda corrent. Seran més habituals a les regions àrides i semiàrides, on les poblacions creixen per sobre del proveïment d’aigua. Al nord-oest de l’Índia es van abandonar pobles perquè el sobrebombament havia esgotat els aqüífers locals i els seus habitants ja no podien arribar a l’aigua. És possible que milions d’habitants del nord i l’oest de la Xina i parts de Mèxic hagin de deixar les seves cases per culpa de la manca d’aigua.

L’avanç dels deserts també desplaça la població. A la Xina, on el desert de Gobi creix uns 10.400 km2 l’any, l’onada de refugiats es va fent grossa. Segons els científics xinesos, actualment el desert ha fet refugiats en tres províncies: Mongòlia Interior, Ningxia i Gansu. Una valoració preliminar de la desertització de la província de Gansu a càrrec del Banc Asiàtic de Desenvolupament ha identificat 4.000 pobles que es podrien abandonar.

Una instantània de Desert Witness, un llibre sobre desertització del fotògraf xinès Lu Tongjing, mostra el que sembla un poble perfectament normal de l’extrem occidental de Mongòlia Interior, si no fos perquè no hi ha ningú. Els seus 4.000 habitants es van veure obligats a deixar el poble perquè l’aqüífer es va esgotar i es van quedar sense aigua.

A l’Iran, els pobles abandonats davant de l’avenç del desert i la manca d’aigua ja es compten per milers. A les províncies orientals de Balutxistan i Sistan, 124 pobles han quedat enterrats sota munts de sorra. Als voltants de Damavand, una petita ciutat a una hora en cotxe de Teheran, 88 pobles han estat abandonats.

A Nigèria, 3.500 km2 de terra es converteixen en desert cada any, per la qual cosa la desertització és un dels principals problemes ambientals del país. A mesura que avança el desert, els agricultors i els pastors es veuen abocats a deixar-ho tot per anar a viure amuntegats en una àrea habitable cada cop més petita o a les ciutats.

Una altra font de refugiats, i potencialment una de molt gran, és l’augment del nivell del mar. Segons afirmava el Panel Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic en el seu estudi de principis del 2001, el nivell del mar podria pujar gairebé un metre durant aquest segle. Amb tot, la recerca feta des d’aleshores demostra que el gel s’està fonent a una velocitat molt més ràpida que la indicada i això vol dir que l’augment podria ser molt més gran.

L’augment d’un metre en el nivell del mar inundaria la meitat dels camps d’arròs de Bangla Desh i aviat forçaria el desplaçament de 40 milions de persones. En un país densament poblat de 144 milions de persones, aquest desplaçament intern no seria gens senzill. Però a quin altre lloc podrien anar? Quants països acceptarien tan sols un milió d’aquests 40? Altres països asiàtics amb planes d’inundació que es fan servir per al conreu de l’arròs, com ara Corea del Sud, Filipines, Índia, Indonèsia, Pakistan, Tailàndia, Vietnam i la Xina, podrien incrementar fins als centenars de milions aquest èxode massiu provocat per l’augment del nivell del mar.

Els fluxos de refugiats per causa de la baixada de les capes freàtiques i l’avenç dels deserts tot just acaben de començar. Encara està per veure la magnitud d’aquests fluxos i dels causats per l’augment del nivell del mar. Però les xifres podrien ser enormes.

L’augment del flux de refugiats ambientals és un altre indicador que la nostra civilització moderna no va a l’hora amb els sistemes de la naturalesa. Entre altres coses, ens diu que necessitem fer un esforç internacional per omplir el buit de la planificació familiar i crear les condicions socials que accelerin el canvi cap a famílies més petites, una intensa pressió mundial per augmentar la productivitat de l’aigua i una estratègia energètica que retalli les emissions de diòxid de carboni i estabilitzi el clima del planeta.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.