Alerta 3 - 2003 (05-04-2003) per Janet Larsen

D’ençà del començament de l’agricultura fins a mitjan segle XX, els augments de la producció mundial d’aliments s’han produït bàsicament per l’expansió de la superfície agrícola. Entre el 1950 i el 1981, els cultius de cereals van passar dels 587 milions d’hectàrees fins al màxim històric de 732 milions d’hectàrees. El 2000 havien baixat fins a 656 milions d’hectàrees. Durant el mateix període de temps, com que la població va passar de 2.500 milions de persones el 1950 a 6.100 milions l’any 2000, la terra de cultiu per persona es va reduir de 0,23 a 0,11 hectàrees, la meitat de l’àrea que ocupa un solar per a habitatges als barris residencials nord-americans.

És improbable que els cultius de cereals d’arreu del món s’estenguin durant els pròxims 50 anys. La caiguda dels preus del gra en els últims anys ha fet que els agricultors deixin de treballar les terres menys rendibles i que d’altres abandonin els camps degradats. A més, l’agricultura ha perdut milions d’hectàrees de terreny agrícola que s’han pavimentat o han estat ocupades per un creixement urbà descontrolat.

Allà on hi ha poques terres de cultiu, el ràpid creixement de les poblacions pot reduir l’àrea destinada a cultius per persona fins al punt que els països ja no puguin subsistir amb els seus aliments. Els governs que s’ho poden permetre ho compensen important cereals, la font de més de la meitat de les calories que els humans consumim directament. Però als països que no en poden importar, les persones passen fam.

L’escassetat de terrenys de cultiu ha fet que alguns dels països asiàtics amb més densitat de població hagin d’importar la major part del gra que consumeixen. Després de diverses dècades en què s’ha anat reduint la terra per càpita conreada amb cereals, actualment els agricultors de Malàisia només cultiven 0,03 hectàrees de gra per cada resident. El Japó, Corea del Sud i Taiwan conreen menys de 0,02 hectàrees. Per compensar els dèficits de producció, aquests quatre països importen actualment més del 70 % del cereal que consumeixen, la qual cosa els fa vulnerables a les interrupcions del subministrament.

Egipte els segueix de prop, ja que conrea 0,04 hectàrees de cultius de cereals per càpita amb una població de 70 milions de persones i n’importa més del 40 %. Ara que s’aprofita tota l’aigua del Nil i que la població d’Egipte creix a raó de més d’un milió de persones cada any, no cal dir que la proporció de les importacions augmentarà.

La meitat del creixement anual de 77 milions de persones de població mundial es produeix a només sis països: Índia, Xina, Pakistan, Nigèria, Bangla Desh i Indonèsia. Tots aquests països s’enfronten a una reducció constant dels cultius de cereals per persona, la qual cosa els pot fer dependre de les importacions de gra. Això planteja dos interrogants importants: aquests països podran importar grans quantitats de gra a mesura que augmenti la fam de terra? Els mercats de gra podran satisfer les seves demandes addicionals?

A l’Índia, on una de cada quatre persones està desnutrida, la població guanya cada any 16 milions de persones. A l’Índia, el cultiu de gra per persona no ha parat de disminuir durant dècades i ara es troba per sota de les 0,10 hectàrees, menys de la meitat que el 1950 (vegeu-ne dades a http://www.earth-policy.org/Updates/Update21.htm). A mesura que les herències divideixen les parcel·les rurals per cada nova generació, els 48 milions d’explotacions que tenien una mitjana de 2,7 hectàrees el 1960 es van dividir en 105 milions explotacions amb la meitat de superfície el 1990, any en què l’expansió dels cultius de cereals a l’Índia va arribar al punt màxim. La família índia mitjana, que ara té tres fills, tindrà dificultats per donar parcel·les viables a les generacions futures.

Pakistan, amb cinc fills per família, encara creix més ràpid. El 1988, la Comissió Nacional d’Agricultura de Pakistan ja relacionava la fragmentació rural i l’augment de la dependència de les terres menys productives amb la disminució de la productivitat agrícola en algunes àrees. Des d’aleshores, el país ha passat de poc més de 100 milions d’habitants a gairebé 150. El cultiu de gra per persona és actualment inferior a 0,09 hectàrees.

A la Xina, el cultiu de gra per persona també s’ha reduït dràsticament, ja que ha passat de 0,17 hectàrees el 1950 a 0,07 hectàrees. El canvi de la producció agrícola per cultius més ben pagats, com ara la fruita i els vegetals, i la transformació de les explotacions en bosc per motius de conservació representen una part de la reducció dels cultius de gra, juntament amb les pèrdues davant dels usos no agrícoles com ara els edificis i les carreteres.

Tot i que la reducció dels terrenys agrícoles per persona a la Xina s’ha frenat paral·lelament a la minva dels membres de les famílies, aquest país —la població del qual, de 1.300 milions d’habitants, és tan gran com la hi havia a tot el món el 1850— encara es preveu que incorpori 187 milions de persones durant els pròxims 50 anys. La solidesa de la seva economia li permet recórrer als mercats mundials per importar gra, però això no garanteix que aquests mercats puguin satisfer una demanda tan ingent sense que els preus es disparin.

L’escassetat de terrenys de cultiu a l’Àfrica subsahariana ajuda a explicar la reducció de la producció per persona que ha enregistrat la regió en les últimes dècades. Nigèria, per exemple, el país amb més habitants d’Àfrica, ha vist com la seva població s’ha quadruplicat des del 1950, mentre que la seva àrea cultivada amb cereals s’ha doblat, amb la qual cosa el cultiu de cereal per persona s’ha reduït a la meitat. Al nord de Nigèria, els pastors i els agricultors que fugen de l’avenç del desert —que cada any engoleix 350.000 hectàrees de terra, aproximadament la meitat de l’estat nord-americà de Delaware— han augmentat les demandes sobre una terra que ja és escassa a altres parts del país, un fenomen que ha generat tensions ètniques.

L’experiència de Ruanda, el país africà amb més densitat de població, posa de manifest la gravetat que pot arribar a tenir el problema de l’escassetat de terra. Entre el 1950 i el 1990, la població de Ruanda es va triplicar i va passar de 2,1 milions d’habitants a 6,8. Els cultius de cereals per càpita disponibles van caure fins a 0,03 hectàrees. Segons James Gasana, ministre d’Agricultura i Medi Ambient de Ruanda el 1990-92, el ràpid creixement de població va comportar fragmentació agrària, degradació de la terra, desforestació i fam. Aquestes tensions van generar el rerefons del conflicte ètnic que va desembocar en una guerra civil a principis de la dècada de 1990 i que va culminar en el genocidi atroç del 1994, quan van ser assassinades 800.000 persones. Segons Gasana, la violència es va concentrar a les regions on el subministrament d’aliments era insuficient.

L’any 2000, es va poder llegir el següent titular de l’Agència de Premsa Panafricana d’una notícia sobre un estudi agrari del ministeri: «Ruanda: l’escassetat de terra pot posar en perill el procés de pau». Ara que la població s’ha disparat fins a 8,1 milions i la mitjana de fills és de sis, la pressió sobre la terra a Ruanda torna a créixer.

La major part dels 3.000 milions de persones que s’afegiran a la població mundial en els pròxims 50 anys naixerà en regions on els recursos agraris són escassos. Si l’àrea mundial destinada als cultius de cereals continua igual que l’any 2000, els 9.000 milions de persones que es preveu que habitin el planeta l’any 2050 s’hauran d’alimentar a partir de menys de 0,07 hectàrees de cultius de gra, una àrea més petita del que avui dia es disposa per persona en països amb fam de terra com ara Bangla Desh, el Pakistan i Afganistan.

El 2050, Índia i Nigèria cultivarien 0,06 hectàrees de cereals per persona, menys d’una desena part d’un camp de futbol. La Xina, Pakistan, Bangla Desh i Etiòpia encara baixarien més, fins a 0,04-0,05 hectàrees de cereals per persona. Els que encara ho passarien pitjor serien Egipte i Afganistan, amb 0,02 hectàrees, i Iemen, la República Democràtica del Congo i Uganda, amb només 0,01 hectàrees. Aquestes xifres contrasten amb les dels països exportadors de gra amb menys densitat de població, que poden fins i tot multiplicar per 10 els cultius de gra per persona. Per als nord-americans, que viuen en un país amb 0,21 hectàrees de cultius de gra altament productius per persona, la supervivència a partir d’una base petita de producció alimentària es fa difícil d’entendre.

Com que la majoria de les terres fèrtils del planeta ja estan cultivades i cada any es construeixen edificis i es fan més carreteres sobre les terres de cultiu, és poc probable que l’àrea mundial de cereals torni a augmentar. Al mateix temps, l’augment anual en la productivitat de les terres de cultiu del 2 % entre 1950 i 1990 ha disminuït fins a poc més d’un 1 % des del 1990, i encara pot caure més en els pròxims anys. Aquest alentiment dels guanys de productivitat en un moment en què la terra disponible per persona es continua reduint, posa de manifest que alentir el creixement de la població mundial és un assumpte peremptori.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.