Alerta 3 - 2002 (16-04-2002) per Lester R. Brown

Segons diversos estudis nous, la capa de gel de la terra es fon més ràpid del que preveia el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) en l'informe de referència que va publicar a principis del 2001. Entre altres coses, això vol dir que l'equip de l'IPCC, que durant la dècada de 1990 no va disposar de dades sobre el desgel, haurà de revisar a l'alça les seves previsions d'augment del nivell del mar per a aquest segle, que actualment se situen entre els 9 i els 88 centímetres.

Un estudi de dos científics de l'Institut de Recerca Àrtica i Alpina de la Universitat de Colorado demostra que el desgel de les grans glaceres de la costa oest d'Alaska i del nord del Canadà s'està accelerant. Les primeres dades indicaven que el desgel de les glaceres d'aquestes àrees feia augmentar el nivell del mar 0,14 mil·límetres per any, però les noves dades de la dècada de 1990 indiquen que el desgel, ara més ràpid, està augmentant el nivell del mar 0,32 mil·límetres per any, més del doble.

Un estudi del Servei Geològic dels EUA (USGS), que corrobora les conclusions del de Colorado, indica que les glaceres s'estan reduint a les 11 serralades glaçades d'Alaska. Segons un estudi anterior de l'USGS, el nombre de glaceres del Parc Nacional de les Glaceres dels EUA ha passat de 150 el 1850 a menys de 50 avui dia. Es preveu que, d'aquí a 30 anys, la resta de glaceres haurà desaparegut.

Un altre equip de científics de l'USGS, que utilitza dades de satèl·lits per mesurar els canvis que es produeixen a l'àrea coberta per glaceres, ha observat un desgel accelerat de les glaceres a diverses regions muntanyoses, com ara els Andes sud-americans, els Alps suïssos i els Pirineus francoespanyols.

Les glaceres s'estan reduint més de pressa a tot els Andes. Segons el professor Lonnie Thompson, de la Universitat de l'Estat d'Ohio, pel que fa a la glacera Quri Kalis, que es troba a la part occidental del casquet glacial Quelccaya, als Andes peruans, la reducció anual del 1998 al 2000 va triplicar la reducció que es va produir entre el 1995 i el 1998. I aquesta, al seu torn, era gairebé el doble de l'índex anual de retirada del 1993 al 1995. Thompson també preveu que el gran casquet glacial Quelccaya hagi desaparegut del tot entre el 2010 i el 2020.

La gran massa de neu i gel de l'Himàlaia, que ocupa el tercer lloc com a reserva d'aigua dolça, després de l'Antàrtida i Groenlàndia, també es bat en retirada. Tot i que no es disposa de dades generalitzades per a les glaceres de l'Himàlaia, les que s'han estudiat indiquen una retirada accelerada. Per exemple, les dades de la dècada de 1990 demostren que la glacera Dokriani Bamak, de l'Himàlaia indi, es va retirar 20 metres el 1998, més que durant els cinc anys anteriors.

Thompson també ha estudiat el Kilimanjaro i ha observat que, entre el 1989 i el 2000, el Kilimanjaro va perdre el 33 % del seu camp de glaç. Thompson preveu que pot arribar a desaparèixer del tot d'aquí a 15 anys (vegeu la taula http://www.earth-policy.org/Updates/Update8.htm).

El pol Nord i el pol Sud ja mostren els efectes del canvi climàtic. El pol Sud està cobert per un continent de les dimensions dels EUA. El mantell de gel antàrtic, que fa 1,5 milles de gruix en alguns indrets, conté el 90 % de l'aigua dolça del planeta.

Tot i que aquest enorme mantell de gel és relativament estable, les plataformes continentals de gel -les parts del mantell de gel submergides als mars que envolten l'Antàrtida- estan desapareixent ràpidament. El 1999, un equip de científics nord-americans i britànics va informar que les plataformes continentals de gel de les dues bandes de la península Antàrtica estan en plena retirada. Des de mitjan segle fins al 1997, aquestes àrees van perdre 7.000 quilòmetres quadrats per la desintegració del mantell de gel. Però poc menys d'un any després, en van perdre 3.000, de quilòmetres quadrats. Els icebergs que s'han desprès, tan grans com l'estat de Delaware, són un perill per als vaixells que naveguen per la zona. Els científics atribueixen el desgel accelerat a un augment de la temperatura regional de 2,5 graus Celsius des del 1940.

Mentre el pol Sud està cobert per un gran continent, el pol Nord està cobert per l'oceà Àrtic. El gel marí de l'Àrtic s'està fonent amb rapidesa. Durant els últims 35 anys, el gruix de la capa de gel ha disminuït un 42 % i ha passat d'una mitjana de 3,1 a 1,8 metres. També s'ha reduït un 6 % des del 1978. L'aprimament i la reducció han fet minvar la massa de gel marí a la meitat. Un equip de científics noruecs preveu que durant els estius, a mitjan segle, si no abans, al mar Àrtic ja no hi haurà gel.

Si aquests previsions de desgel es materialitzen, el somni dels primers exploradors d'un pas del nord-oest -una drecera per anar d'Europa a l'Àsia- podria ser una realitat. Per desgràcia, el que llavors era un somni, ara podria ser un malson.

Si l'oceà Àrtic deixa de tenir gel a l'estiu, això no afectaria el nivell del mar perquè el gel ja és dins l'aigua, però sí que alteraria el balanç tèrmic regional. Quan la llum del sol incideix sobre el gel i la neu, la major part de la llum torna reflectida cap a l'espai, però, en canvi, si incideix sobre la terra o l'aigua, llavors la major part de l'energia de la llum és absorbida i convertida en calor, la qual cosa pot fer augmentar la temperatura. Això és el que els dissenyadors informàtics en diuen un bucle de retroalimentació positiva, una situació en què una tendència crea les condicions que la reforcen.

Segons Richard Kerr, en un article per a la revista Science, a l'estiu "l'oceà Àrtic deixaria de ser un reflector d'un blanc intens que torna el 80 % de l'energia solar cap a l'espai i es convertiria en un captador tèrmic que absorbiria el 80 % de la llum solar que entra a l'atmosfera". El descobriment de mar obert al pol Nord per part d'un creuer trencaglaç l'agost del 2000 dóna més proves sobre la possible retroalimentació del procés de desgel.

La perspectiva d'estius més calorosos a l'Àrtic és motiu de preocupació perquè la major part de Groenlàndia, que té el segon mantell de gel més gran del món, es troba dins del Cercle Polar Àrtic.Segons afirma un equip de científics nord-americans de la NASA en un article publicat a Science el 2000, el gran mantell de gel de Groenlàndia s'està començant a fondre. Groenlàndia està guanyant gel a les cotes més altes del nord, però n'està perdent molt més a les cotes més baixes de les costes del sud i el sud-est. Aquesta illa enorme de 2,2 milions de quilòmetres quadrats -tres vegades l'estat de Texas- registra una pèrdua neta de 51 miliards de metres cúbics de gel cada any, cosa que, segons l'equip de la NASA, fa augmentar el nivell del mar 0,13 mil·límetres per any.

També segons aquest equip, sembla ser que el desgel s'està accelerant perquè el gruix del mantell de gel de les ribes del sud-est i l'est s'ha reduït més d'un metre des del 1993. Si es fongués tot el gel de Groenlàndia, el nivell del mar pujaria 7 metres, però encara que les temperatures pugessin molt, haurien de passar molts segles abans que es fongués del tot.

Aquest desgel accelerat, sobretot durant els últims deu anys, és conseqüència de l'augment accelerat de les temperatures que s'ha produït des del 1980. Si tenim en compte les previsions d'augment de les temperatures mitjanes que fa l'IPCC, d'1,4 a 5,8 graus Celsius durant aquest segle, és probable que el desgel continuï agafant força.

La nostra generació és la primera que té la capacitat d'alterar el clima del planeta. També som, per tant, els primers que ens enfrontem a la qüestió ètica de si aquesta capacitat de canviar el clima del planeta ens dóna dret a canviar-lo.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.