Alerta 2 - 2004 per Janet Larsen
http://www.earth-policy.org/Updates/Update32.htm
Descarregar en .pdf

El 2020, les neus del Kilimanjaro potser només les podrem veure en fotografies velles. El 2030, les glaceres del Parc Nacional de les Glaceres, a Montana, podrien haver desaparegut. I a mitjan segle, podria ser que l’oceà Àrtic quedés completament sense gel a l’estiu. En les últimes dècades la temperatura del planeta ha augmentat i la coberta de gel s’ha començat a desfer. A més, aquesta fusió s’està accelerant.

El 2002 i el 2003, l’hemisferi nord va registrar la cota més baixa de la coberta de gel marí. Les noves dades dels satèl·lits demostren que la regió Àrtica s’ha escalfat més durant la dècada de 1990 que durant l’anterior i ara el gel de l’oceà Àrtic es desfà fins a un 15 % per dècada. L’anhelat pas del Nord-oest, el somni dels primers exploradors, podria arribar a ser el nostre malson. La pèrdua del gel de l’oceà Àrtic podria alterar les regles de circulació marítima i desencadenar canvis en els models climatològics mundials.

A l’altre extrem del planeta, el gel de l’oceà Antàrtic que flota a prop de l’Antàrtida s’ha reduït en un 20 % des del 1950. Aquesta fusió sense precedents del gel marí corrobora els registres que diuen que la temperatura de l’aire regional ha augmentat en 2,5 graus centígrads des del 1950.

Les plataformes de gel que han estat presents a l’Antàrtic durant milers d’anys s’estan esfondrant. Un dels icebergs més grans del món, el B-15, que feia prop de 10.000 km2, com la meitat de Nova Jersey, es va partir i va donar lloc a la plataforma de gel Ross el març del 2000. Al maig del mateix any, la plataforma va perdre una altra secció que feia 31 km d’amplada per 200 km de llargada.

A altres punts de l’Antàrtida, la plataforma de gel Larsen s’ha desintegrat en bona part en els últims deu anys i les seves dimensions, que havien estat estables, s’han reduït fins a un 40 %. Arran del trencament de la secció A de la Larsen el 1995 i l’enfonsament de la secció B a principis del 2002, la fusió les glaceres terrestres dels voltants que suportaven les plataformes de gel ha augmentat més del doble.

A diferència de la fusió del gel marí o les plataformes de gel flotant al llarg de les costes, la fusió del gel terrestre fa augmentar el nivell del mar. Els últims estudis que donen prova de l’acceleració mundial de la fusió de les glaceres indiquen que la previsió del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic pel que fa a l’augment del nivell del mar en aquest segle —entre 0,1 m i 0,9 m— s’haurà de revisar a l’alça (vegeu http://www.earth-policy.org/Updates/Update32_data.htm per a una sèrie d’exemples sobre la fusió del gel a tot el món).

A Groenlàndia, una illa coberta de gel, gran com tres estats de Texas, les glaceres que s’havien mantingut estables ara es fonen a un ritme cada cop més ràpid. La glacera Jakobshavn, a la costa sud-oest de l’illa, una de les sortides més grans del casquet glacial de l’interior, està disminuint a una velocitat quatre vegades més ràpida que durant la major part del segle XX. Groenlàndia perd cada any 51 km3 de gel, prou com per augmentar anualment el nivell del mar 0,13 mm. Si es fongués tot el casquet glacial de Groenlàndia, el nivell del mar arreu del món podria arribar a pujar 7 m i inundaria la majoria de les ciutats costeres del planeta.

A l’Himàlaia hi ha la tercera massa de gel més gran del món, després de l’Antàrtida i Groenlàndia. La majoria de glaceres de l’Himàlaia han anat disminuint i enretirant-se durant els últims 30 anys, i les pèrdues s’han accelerat fins a nivells alarmants en els últims deu anys. A l’Everest, la glacera que acabava a l’històric camp base d’Edmund Hillary i Tenzing Norgay, els primers homes que van arribar al cim, ha retrocedit 5 km d’ençà de la seva ascensió el 1953. Les glaceres de Bhutan retrocedeixen una mitjana de 30-40 m l’any. Al Nepal es reprodueix una situació semblant.

En fondre’s, les glaceres omplen ràpidament els llacs glacials i creen un risc d’inundació. Un equip internacional de científics ha alertat que si no es redueix el ritme de fusió actual, almenys 44 llacs glacials de l’Himàlaia es podrien desbordar en només cinc anys.

Les mateixes glaceres emmagatzemen grans quantitats d’aigua. Més de la meitat de la població mundial depèn de l’aigua que neix a les muntanyes, la que ve de l’escorriment de la pluja o la fusió del gel. En algunes zones, les glaceres ajuden a mantenir un subministrament constant d’aigua; en altres, l’aigua de fusió procedent de les glaceres és una font d’aigua importantíssima durant l’estació seca. A curt termini, l’acceleració de la fusió farà que els rius rebin més aigua. Amb tot, a mesura que les glaceres desapareixen, el cabal dels rius durant l’estació seca disminueix.

Les glaceres de l’Himàlaia abasten els set rius més grans de l’Àsia —el Ganges, l’Indus, el Brahmaputra, el Salween, el Mekong, el Iang-Tsé i el Huang He (el riu Groc)— i contribueixen, per tant, al subministrament anual d’aigua d’una població enorme. Només a l’Índia, uns 500 milions de persones, comptant també Nova Delhi i Calcuta, depenen de l’aigua de fusió de les glaceres que s’aboca al sistema fluvial del Ganges. Les glaceres de les muntanyes de Tien Shan, a l’Àsia central, s’han reduït en un 30 % entre el 1955 i el 1990. A la Xina occidental, una regió àrida, la reducció de les glaceres representa almenys un 10 % del subministrament d’aigua dolça.

La suma més gran de glaceres tropicals es troba al nord dels Andes. El retrocés de la glacera Qori Kalis, a la part occidental del casquet glacial Quelccaya, que va de punta a punta del Perú, s’ha accelerat fins a 155 m l’any entre el 1998 i el 2000, tres vegades més ràpid que durant els tres anys anteriors. Tot el casquet glacial podria desaparèixer en els pròxims 20 anys.

La glacera Antizana, que proporciona a Quito (Equador) la meitat de l’aigua que consumeix, ha retrocedit més de 90 m durant els últims vuit anys. El 1998, la glacera Chacaltaya, a prop de La Paz (Bolívia), s’havia fos fins a un 7 % del volum que tenia a la dècada de 1940. Podria desaparèixer del tot a finals d’aquesta dècada, amb la qual cosa, deixaria sense una font important d’aigua i energia a 1,5 milions d’habitants de La Paz i la ciutat veïna d’Alto.

Les glaceres de l’Àfrica també estan desapareixent. A tot el continent, les glaceres de les muntanyes s’han reduït fins a una tercera part del que eren al llarg del segle XX. Al Kilimanjaro (Kenya), la coberta de gel s’ha reduït en més d’un 33 % des del 1989. L’any 2020 podria haver desaparegut.

A l’Europa occidental, l’àrea glacial s’ha reduït en un 40 % i el volum glacial en més de la meitat des del 1850. Si la temperatura continua pujant al ritme actual, grans parts de les glaceres que cobreixen els Alps i els Pirineus podrien desaparèixer en les pròximes dècades. Durant l’estiu del 2003, quan es van registrar les temperatures més altes que es recorden, algunes glaceres suïsses van retrocedir fins a 150 m, una cosa mai vista. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient alerta que per a aquesta regió, associada durant tant de temps a la neu i el gel, l’escalfament podria comportar la desaparició d’una indústria que té molt d’èxit, la de l’esquí, per no parlar de la identitat cultural.

Les fronteres al voltant dels parcs nacionals de Banff, Yoho i Jasper, a les Rocalloses del Canadà, no poden aturar la fusió de les glaceres. El Parc Nacional de les Glaceres, a Montana, ha perdut més de dues terceres parts de les seves glaceres des del 1850. Si la temperatura continua pujant, el 2030 en podria haver perdut tota la resta.

Només en els últims 30 anys, la temperatura mitjana d’Alaska va pujar més de 3 graus centígrads, quatre vegades l’augment mundial. Les glaceres de les 11 serralades glaçades d’Alaska s’estan reduint. Des de mitjan dècada de 1990, les glaceres d’Alaska s’han reduït en 1,8 m l’any, més de tres vegades més ràpid que durant els 40 anys anteriors.

La temperatura mitjana mundial ha pujat 0,6 graus centígrads en els últims 25 anys. Durant aquest període, la fusió del gel marí i les glaceres de les muntanyes ha augmentat dràsticament. Durant aquest segle, la temperatura mundial pot arribar a pujar entre 1,4 i 5,8 graus centígrads i la fusió s’anirà accelerant. En quina mesura es deurà a les decisions en matèria energètica que es prenguin avui?

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.