Alerta 2 - 2003 (20-03-2003) per Lester Brown

A finals de gener del 2002, una tempesta de sorra, originada al nord-oest de la Xina, va engolir Lhasa, la capital del Tibet, va fer tancar l’aeroport durant tres dies i va afectar el turisme. Aquestes tempestes de sorra ja comencen a ser habituals. Les tempestes de sorra que s’originen a l’Àsia central, juntament amb les que s’originen a l’Àfrica sahariana i que ara arriben sovint fins al Carib, ens recorden que la desertificació de les pastures del planeta és un fenomen que avança.

Malgrat que el dany causat per la sobreexplotació de les pastures no para d’augmentar, cada cop hi ha més caps de bestiar a tot el món, un creixement paral·lel al de la població humana. Com que la població mundial va passar de 2.500 milions de persones el 1950 a 6.100 milions el 2001, la cabanya bovina va passar de 720 milions a 1.530 milions de caps. La cabanya d’oví i cabrum va passar de 1.040 milions a 1.750 milions de caps.

Com que hi ha 180 milions de pastors que miren de guanyar-se la vida cuidant 3.300 milions de caps de bestiar boví, oví i cabrum, els prats estan sotmesos a una enorme pressió. Com a conseqüència de l’excés de bestiar per superfície, els prats es deterioren a bona part de l’Àfrica, l’Orient Mitjà, l’Àsia central, la part nord del subcontinent indi, Mongòlia i bona part del nord de la Xina. La sobreexplotació de les pastures al principi en redueix la productivitat, però al final les acaba destruint i les converteix en un desert. Les pastures degradades, a tot el món, arriben als 680 milions d’hectàrees, cinc vegades l’àrea de cultiu dels EUA.

Les pastures —gairebé totes són terrenys massa secs o massa inclinats perquè s’hi pugui llaurar— representen una cinquena part de la superfície terrestre del planeta, més del doble de l’àrea cultivada. L’aprofitament de la productivitat d’aquesta àrea immensa depèn dels remugants (vaques, ovelles i cabres), animals que disposen de complexos sistemes digestius que els permeten de convertir el farratge verd en aliments, com ara carn bovina, ovina i llet, i materials industrials, sobretot pell i llana.

Unes quatre cinquenes parts de la producció mundial de carn bovina i ovina, aproximadament uns 52 milions de tones, prové d’animals que pasturen als prats. A l’Àfrica, on el gra escasseja, 230 milions de caps de bestiar boví, 246 milions de caps d’oví i 175 milions de caps de cabrum s’alimenten gairebé exclusivament de les pastures. El nombre de caps de bestiar, una pedra angular de moltes economies africanes, sol superar la capacitat de càrrega dels prats en la meitat o més. Un estudi que va fer un seguiment de l’augment de les pressions sobre els prats a nou països sud-africans va veure que la capacitat dels terrenys per sostenir la ramaderia està disminuint.

Les necessitats de pinso de la ramaderia a gairebé tots els països en via de desenvolupament excedeix, ara per ara, el rendiment sostenible de les pastures i altres recursos farratgers. A l’Índia, la cabanya bovina més gran del món, es calcula que la demanda de pinso l’any 2000 va arribar als 700 milions de tones, mentre que el subministrament sostenible va totalitzar només 540 milions de tones. Un informe de Nova Delhi indica que als estats en què els terrenys estan més degradats, com ara el Rajastan i Karnataka, els subministraments de pinso només cobreixen un 50-80 % de les necessitats, cosa que produeix un gran nombre de vaques esquàlides i improductives.

La Xina s’enfronta a problemes d’una gravetat semblant. El nord-oest de la Xina, on no hi ha drets de propietat ni tanques, s’ha convertit en una immensa zona de pasturatge comunal. D’ençà de les reformes econòmiques del 1978, les famílies no tenien gaires incentius per restringir la dimensió dels seus ramats i, com a conseqüència, el nombre de caps de bestiar s’ha disparat. Els EUA, amb una capacitat de pasturatge semblant, tenen 98 milions de caps de bestiar boví mentre que la Xina en té 130 milions. Però la gran diferència està en el nombre de bestiar oví i cabrum: els EUA tenen 9 milions de caps i la Xina en té 290.

Al comptat de Gonge, per posar un cas, a la província de Qinghai, a l’est, els prats locals poden suportar uns 3,7 milions d’ovelles. Però a finals del 1998, la cabanya de la regió havia assolit els 5,5 milions, molt per sobre de la seva capacitat de càrrega. Quins efectes ha tingut això? Doncs el ràpid deteriorament dels prats i la formació d’un desert nou, ple de dunes de sorra.

L’augment de les pressions sobre les pastures a l’Orient Mitjà es posa de manifest a l’Iran, un país de 71 milions d’habitants. Els 8 milions de caps de bestiar boví i els 81 milions de caps de bestiar oví i cabrum que s’alimenten a les seves pastures no tan sols subministren llet i carn, sinó també la llana per a la seva fantàstica indústria de les alfombres. En una terra en què les ovelles i les cabres superen en nombre les persones, i en què les pastures ja no poden donar més de si, pot ser que l’actual cabanya ramadera sigui insostenible.

La degradació dels terrenys per culpa de la sobrepastura està causant un gran perjudici en forma de pèrdua de productivitat ramadera. En els primers estadis de la sobrepastura, els costos pugen a mesura que baixa la productivitat dels terrenys. Però si el procés continua, es destrueix la vegetació i això dóna pas a l’erosió del sòl i, per últim, a la formació d’un erm. Un estudi de l’ONU sobre les regions seques del planeta, realitzat el 1991, va calcular que les pèrdues de la producció ramadera per culpa de la degradació de les pastures va superar els 23.000 milions de dòlars.

A l’Àfrica, es calcula que la pèrdua anual de productivitat de les pastures és d’uns 7.000 milions de dòlars, per sobre del producte interior brut d’Etiòpia. A l’Àsia, les pèrdues ramaderes per culpa de la degradació de les pastures totalitza més de 8.000 milions de dòlars (vegeu la taula). Si se sumen, el continent africà i l’asiàtic representen dues terceres parts de la pèrdua mundial.

Aturar el deteriorament de les pastures del món planteja un obstacle difícil de superar. Una de les claus per aturar el creixement del nombre de caps de bestiar és aturar el creixement de les poblacions humanes. L’Iran, en un gest en què reconeixia el perill de la sobrepastura i altres pressions relacionades amb la població que afrontava ara fa 15 anys, va reduir el creixement de la seva població d’un 4 % l’any a poc menys d’un 1 % el 2001, la qual cosa demostra què es pot arribar a fer amb dirigents compromesos.

Una altra de les claus per reduir la pressió exercida sobre les pastures és l’expansió del mètode d’alimentar el bestiar amb residus de collites que, si no fos així, s’haurien de cremar, bé perquè fan falta com a combustible bé perquè el doble cultiu exigeix la destrucció dels residus. L’Índia ha obtingut grans resultats a l’hora de convertir els residus de les collites en llet, amb la qual cosa ha augmentat la producció, que ha passat de 20 milions de tones el 1961 a 80 milions de tones el 2001, i sense consumir gra. Els agricultors indis ho van aconseguir fent servir, gairebé exclusivament, residus de collites i donant de menjar al bestiar estabulat l’herba tallada i recollida a mà.

La Xina també té un gran potencial per alimentar el bestiar boví i oví amb canyoques de blat de moro, blat i palla d’arròs. La Xina, en tant que primer productor mundial d’arròs i blat i segon productor de blat de moro, cada any obté una collita de 500 milions de tones de palla, canyoques de blat de moro i altres residus de collites. En fer servir els residus de les collites com a aliment per al bestiar a les principals províncies productores del centre-est de la Xina (Heibei, Shandong, Henan i Anhui) ha creat un «cinturó de la carn de boví», la producció del qual fa que sembli no res la de les províncies de pasturatge del nord-oest, Mongòlia Interior, Qinghai i Xinjiang.

Pel que fa a la recuperació de pastures, en què els èxits són més aviats pocs, el Centre Internacional de Recerca Agrícola en Àrees Seques (CIRAAS) de Síria està desenvolupant una tècnica de baix cost que promet bons resultats per recuperar pastures sobreexplotades i esgotades. Els científics del CIRAAS han desenvolupat un instrument senzill que fa petits solcs en el sòl en files dobles separades per 20 centímetres. L’instrument planta herba en aquestes depressions paral·leles, que segueixen el contorn del terreny i permeten recollir l’aigua de la precipitació que s’escola i recuperar, d’aquesta manera, la vegetació.

S’haurà de treballar molt per estabilitzar les poblacions de bestiar en un nivell sostenible i recuperar les pastures degradades del planeta. Aquest procés serà molt car, però si no aconseguim aturar la desertificació de les pastures, encara ho pagarem més car perquè els ramats s’aniran reduint i la pobresa resultant forçarà una emigració a gran escala de les àrees afectades.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.