Alerta 1 - 2004 per Lester R. Brown
Descarregar en .pdf

El dilluns 24 de novembre, el Congrés dels EUA va abandonar tota esperança d’aprovar aquest any un projecte de llei sobre energia carregat de subvencions per als combustibles fòssils, entre ells el carbó. Tot i que la Casa Blanca és molt partidària d’atorgar grans subvencions per ampliar la combustió del carbó, altres països industrials s’allunyen d’aquest combustible tan perjudicial per al clima, entre altres el veí del nord, el Canadà.

A Ontario, la província més poblada del Canadà, els tres principals partits polítics van acordar a principis d’any el tancament progressiu de les cinc centrals tèrmiques de carbó més grans de la província per al 2015. Aquest pla atrevit es va accelerar amb l’elecció a primers d’octubre del primer ministre d’Ontario, Dalton McGuinty, que s’ha compromès a tancar totes les centrals tèrmiques de carbó per al 2007, vuit anys abans del primer termini.

L’objectiu és netejar l’aire de la província i ajudar a estabilitzar el clima mundial. En termes de retallada de les emissions de carboni, només el tancament de l’enorme central elèctrica de Nanticoke, a la riba del llac Erie, equivaldria a treure quatre milions de cotxes de les carreteres canadenques.

Ontario és la primera província del Canadà que gira l’esquena al carbó. Els seus líders polítics van arribar a la conclusió que els costos per a salut i l’entorn de la combustió del carbó són massa alts. Segons Jack Gibbons, director de l’Ontario Clean Air Alliance, «el carbó és un combustible del segle XIX que no té lloc a l’Ontario del segle XXI». És possible que altres províncies de l’est del Canadà, com ara Nova Escòcia i Nova Brunsvic, en segueixin aviat l’exemple.

Alguns dels països més industrials estan abandonant el carbó, entre ells el Regne Unit i Alemanya. El Regne Unit, que va utilitzar el carbó per iniciar la Revolució Industrial ara fa més de dos segles, va retallar el consum de carbó en un 40 % entre el 1990 i el 2001 i el va substituir principalment pel gas natural (vegeu dades a http://www.earth-policy.org/Updates/Update30_data.htm).

Alemanya, l’economia industrial més gran d’Europa, també va retallar el consum de carbó en un 41 % entre el 1990 i el 2001. La reducció de les subvencions, els guanys en la productivitat energètica i l’aprofitament a gran escala de l’energia eòlica, tot això comporta que el consum de carbó també estigui en franca retirada a Alemanya.

Tot i que alguns dels principals països industrials, com ara els Estats Units i el Japó, continuen augmentant el consum de carbó, el consum mundial ha variat poc en els últims cinc anys. El moviment per a l’abandonament progressiu del carbó està guanyant força. The Economist, una publicació econòmica, que va sorprendre molts lectors el juliol del 2002 amb una portada que duia per títol «El carbó: enemic ambiental núm. 1», insta a l’adopció d’un impost sobre el carboni per desincentivar el consum de carbó.

Si la temperatura del planeta continua pujant i es produeixen més onades de calor que fan malbé les collites, com les que van reduir les collites de gra de l’Índia i els Estats Units l’any passat i d’Europa aquest any, o l’onada de calor que s’ha endut la vida de 35.000 europeus aquest agost, la pressió per abandonar el carbó s’intensificarà.

Hi ha dues maneres per reduir el consum de carbó. Una és augmentar la productivitat energètica i l’altra adoptar fonts d’energia amb menys percentatge de carboni. Un petit exemple sobre productivitat. Si un món cada cop més preocupat pel canvi climàtic decidís que durant els pròxims tres anys substituiria totes les velles bombetes incandescents per les noves bombetes compactes fluorescents, que consumeixen tres vegades menys electricitat, es podrien tancar centenars de centrals tèrmiques de carbó.

Pel que fa a les energies renovables, l’energia eòlica, que actualment augmenta més d’un 30 % anual, va pel camí de convertir-se en una de les fonts d’electricitat més importants del planeta. Europa és, amb 24.000 megawatts de capacitat generadora, el continent capdavanter en energia eòlica.

A principis d’octubre, l’Associació Europea de l’Energia Eòlica (EWEA) va actualitzar les seves previsions per a la generació d’electricitat eòlica, apujant-les en un 25 % fins a 75.000 megawatts el 2010 i fins a 180.000 megawatts el 2020. L’any 2020, l’EWEA preveu que l’electricitat eòlica cobrirà les necessitats domèstiques d’electricitat de 194 milions d’europeus, la meitat de la població del continent.

Com si li haguessin donat l’entrada, al cap de dues setmanes el Regne Unit va aprovar la construcció de quatre grans parcs eòlics marítims nous. Europa occidental, que disposa de suficient vent mar endins fins a una profunditat de 40 m per satisfer la major part de les seves necessitats d’electricitat, està adoptant ràpidament aquesta nova font d’energia. El mar del Nord és ric en petroli i vent, però mentre el petroli s’està esgotant, el vent no.

L’ús de cèl·lules fotovoltaiques arreu del món augmenta en més d’un 30 % anual. El cost de l’electricitat generada per cèl·lules fotovoltaiques no para de caure, però la caiguda del cost de l’energia eòlica li porta deu anys d’avantatge.

Per desgràcia, els Estats Units estan perdent terreny tant pel que fa al desenvolupament de l’energia eòlica com de l’energia solar. Havien liderat la generació d’energia eòlica, però han cedit aquest lideratge a Europa. Pel que fa a la producció de cèl·lules fotovoltaiques, el Japó s’ha posat fa poc per davant. Si el Congrés fa ressuscitar l’any que ve el projecte de llei sobre energia, haurà de tenir en compte les conseqüències ambientals que tindran les seves accions sobre el planeta, els llocs de treball que crearan aquestes noves fonts d’energia i els costos que suposarà a llarg termini quedar-se ressagats en el desenvolupament d’aquests nous sectors energètics.

Agraïm la col·laboració de Lester Brown i del World Watch Institute. Hi col·labora: El Diari Avui.