Quan la majoria de persones pensen en els perills que assetgen el món natural, els ve al cap l’amenaça a altres criatures. La disminució del nombre d’animals tan emblemàtics com ara els pandes, els tigres, els elefants, les balenes i diverses espècies d’ocells han centrat l’atenció mundial en el problema de les espècies en risc. Les espècies han estat desapareixent a un ritme 1.000 vegades superior al natural, i es preveu que aquest ritme s’acceleri de manera espectacular. Si ens basem en la tendència actual, es calcula que unes 34.000 espècies de plantes i 5.200 d’animals —la qual cosa inclou una de cada vuit espècies d’ocells del món— s’enfronten a l’extinció. Al llarg de milers d’anys hem desenvolupat una enorme varietat de plantes aclimatades i d’animals domesticats de gran importància per a la nostra alimentació. Però aquest gran tresor s’esgota perquè l’agricultura comercial moderna se centra en una quantitat relativament petita de varietats de conreus. A més, prop del 30 % de les races de les principals espècies animals de les granges es troba actualment en alt risc d’extinció.

Mentre ens preocupem per la pèrdua d’espècies concretes, el que realment suposa l’amenaça més greu per a la diversitat biològica és la fragmentació, la degradació i la pèrdua total de boscos, aiguamolls, barreres de coral i altres ecosistemes. Els boscos són el refugi de bona part de la biodiversitat terrestre, però prop del 45 % dels boscos originaris de la Terra han desaparegut, la majoria durant el segle passat. Malgrat certa regeneració, la superfície boscosa total del món encara disminueix ràpidament, sobretot al tròpic. S’ha destruït fins a un 10 % de les barreres de coral —uns dels ecosistemes més rics—, i una tercera part de les que resten s’enfronta a la desaparició en els propers deu a vint anys. Els manglars costaners, un hàbitat vital per a incomptables espècies, també són molt vulnerables, i gairebé la meitat ja han desaparegut.

Els canvis atmosfèrics globals, com ara la disminució de l’ozó i el canvi climàtic encara agreugen més la situació. Una capa d’ozó més prima permet que arribi més radiació ultraviolada-B a la superfície terrestre, on malmet els teixits vius. L’escalfament global ja comença a canviar els hàbitats i la distribució de les espècies. Els científics alerten del fet que fins i tot l’augment d’un sol grau en la temperatura mitjana global, si es produeix en poc temps, posarà moltes espècies en una situació límit. Els nostres sistemes de producció d’aliments també en podrien sortir molt perjudicats.

La pèrdua de biodiversitat sovint redueix la productivitat dels ecosistemes, la qual cosa limita encara més la cistella de béns i serveis que ens aporta la natura, de la qual sempre ens servim. Desestabilitza els ecosistemes i redueix la seva capacitat de fer front a desastres naturals com ara inundacions, sequeres i huracans, i també a les tensions causades pels humans, com ara la contaminació i el canvi climàtic. Actualment ja gastem unes quantitats ingents per reparar les destrosses d’inundacions i temporals, que encara s’agreugen més per la desforestació; es preveu que, amb l’escalfament global, aquestes destrosses augmentin encara més.

La reducció de la biodiversitat també ens perjudica d’altres maneres. La nostra identitat cultural es troba profundament arrelada en el nostre entorn biològic. Les plantes i els animals són símbols del nostre món, i per això els reflectim en banderes, escultures i altres imatges que ens defineixen a nosaltres i a les nostres societats. Ens inspirem amb la simple observació de la bellesa i la força de la natura.

Per bé que la pèrdua d’espècies sempre s’ha produït com un fenomen natural, el ritme d’extinció s’ha accelerat de manera espectacular com a conseqüència de l’activitat humana. S’estan fragmentant o eliminant ecosistemes, i infinitat d’espècies tenen cada vegada menys exemplars o bé ja s’han extingit del tot. Estem provocant la major crisi d’extinció des del desastre natural que va esborrar de la Terra els dinosaures ara fa 65 milions d’anys. Aquestes extincions són irreversibles i, atesa la nostra dependència en els cultius d’aliments, els medicaments i altres recursos biològics, representen una amenaça per al nostre benestar. És del tot irresponsable, si no directament perillós, seguir destruint el sistema que sosté les nostres pròpies vides. No és ètic portar altres formes de vida fins a l’extinció, i amb això privar les generacions presents i futures d’opcions per a la supervivència i el desenvolupament.

Podem salvar els ecosistemes mundials, i amb ells les espècies que més valorem, però també els milions d’espècies restants, algunes de les quals podrien produir els aliments i els medicaments del futur? La resposta residirà en la capacitat que tinguem d’harmonitzar les nostres demandes amb la capacitat de la natura de produir allò que necessitem i d’absorbir sense riscos allò que llancem.

Les amenaces a la biodiversitat

• La pèrdua d’hàbitats a causa dels canvis en els usos de la terra, en particular la conversió d’ecosistemes naturals en camps de conreu, continua sent la principal causa directa de pèrdua de biodiversitat. Actualment més de la meitat dels catorze biomes terrestres han convertit entre un 20 % i un 50 % de la seva superfície total en terres de conreu.
• L’ús insostenible dels ecosistemes i la sobreexplotació de la biodiversitat continuen sent grans amenaces. Els humans fan servir moltes espècies per satisfer necessitats bàsiques. Es redueix el nombre de moltes espècies perquè es fan servir a uns nivells insostenibles o perquè s’exploten de tal manera que posen en perill els ecosistemes dels quals depenen. Aquestes reduccions són generalitzades.
• Es preveu que, en les pròximes dècades, el canvi climàtic representi una amenaça cada vegada més important per a la biodiversitat. Avui dia ja s’han observat a tot el món canvis en les èpoques de floració i en els patrons de migració, com també en la distribució de les espècies. A Europa, en els darrers quaranta anys, l’inici de l’estació de creixement s’ha avançat una mitjana de deu dies. Aquesta mena de canvis poden alterar les cadenes alimentàries i generar desequilibris dins d’uns ecosistemes en què diferents espècies han desenvolupat una interdependència sincronitzada, per exemple entre la nidificació i la disponibilitat d’aliments.
• Les plantes, els animals i els microorganismes que es transporten deliberadament o per accident a una àrea fora dels seus límits geogràfics naturals poden provocar danys importants a les espècies natives, ja que poden competir amb elles pels aliments, se les poden menjar, poden propagar malalties, causar canvis genètics en reproduir-se amb les espècies o poblacions natives, i poden afectar negativament diversos aspectes de la xarxa alimentària i de l’entorn físic. S’han trobat més de 530 espècies foranes amb un impacte demostrat sobre la biodiversitat als 57 països en què s’han recollit dades, amb una mitjana de més de 50 espècies foranes per país (i uns límits d’entre 9 i 200).
• L’acumulació de pol·lució, com ara el fòsfor i el nitrogen, sobretot de l’excés de fertilitzants que s’escolen de les terres de conreu, i de les aigües residuals i d’altres residus líquids, provoca el creixement d’algues que s’alimenten dels nutrients addicionals. Aquestes mateixes algues poden ser tòxiques i suposar, per tant, un perill per a la salut, però el mal més gran que fan a la biodiversitat és que es descomponen i fan servir grans quantitats d’oxigen present a l’aigua, amb la qual cosa creen «zones mortes» on les altres formes de vida no poden sobreviure. El nombre d’aquestes zones mortes va passar de 149 el 2003 a més de 200 el 2006. L’emissió ininterrompuda de contaminants des de les zones urbanes i agrícoles, juntament amb el creixement previst de la urbanització de la costa i de la intensificació de l’agricultura poden conduir a una multiplicació del nombre de zones mortes durant les properes dècades, a no ser que s’introdueixin canvis rellevants en les polítiques.